Turisme cultural a les Balears

Estimo la ciutat de Màlaga, entre d’altres raons, perquè vaig estimar molt una persona d’allà, i encara me l’estimo, i tot això és una manera carrinclona, però sincera, de recordar que les ciutats són les persones. Val la pena dir-ho sempre, i encara més per començar aquesta postal que parlarà, ves per on, de la relació entre l’illa i el turisme.

És inevitable tornar a l’eterna qüestió que obsessio­na els mallorquins, des del moment que, aquesta setmana, la presidenta Prohens desembarcà a la Fira de Turisme de Berlín amb un discurs que parla de “canvi de paradigma”, “agenda de Transició”, “know how” (el primer polític espanyol que emprà aquest terme per parlar dels afers públics va ser Albert Rivera: l’horror, l’horror) i, atenció, l’aposta per un turisme que s’interessi pels “valors culturals” de les Balears.

Quantes vegades ha canviat a les illes “el paradigma” sense que canviés absolutament res (Lampedusa convertida, per comparació, en amateur), ja ni ho sé, n’he perdut el compte. Si som optimistes, podríem estar contents que el Partit Popular assumeixi l’existència d’un problema de saturació sense les ambigüitats del començament de la legislatura (no així els hotelers), però falta veure com aborda les solucions, i aquí em vull detenir a l’apel·lació a la cultura, que és una referència habitualment buida (la cultura pot consistir en menjar quartos embetumats, segons qui en parli), als discursos sobre turisme dels polítics, però que ara sembla anunciar un pla real.

Previsiblement, la referència d’aquest pla serà (si fa no fa) Màlaga, però també podria ser l’òpera de Calatrava a la badia de Palma que el mai a bastament celebrat Jaume Matas projectà al seu dia i ens costà més d’un milió d’euros. És a dir, parlem d’un model de cultura-espectacle sense cap vincle, heus aquí la gran presa de pèl, amb les necessitats dels ciutadans-indígenes, abocats a barriades sense biblioteques mentre al centre hi floreixen centres Pompidou força més carrinclons que el començament d’aquesta postal. Una pantalla més del videojoc de sempre, que juguem de derrota en derrota fins que un dia toqui encarar el final boss, és a dir, la fallida de model econòmic.

Experiments ja n’hi ha hagut i n’hi ha, alguns exitosos, de la mà d’empreses hoteleres, i d’altres públics, diria que menys reeixits. En tot cas, la identificació de cultura amb turisme és impossible que anunciï res de bo, i mai és mal moment per reafirmar que “la cultura”, concepte de mal definir, només significa alguna cosa si es vincula amb la vida real i propera. Així, a Màlaga, en la darrera dècada l’Ajuntament (altra cosa és el poble) només ha tingut una iniciativa cultural genuïna: el semàfor dedicat a Chiquito de la Calzada.

En fi: tècnicament parlant, i sense voler exhaurir l’abast del fenomen que se’ns ve a sobre, sospito que el que se’ns està proposant és, en resum, una xaroneria precaritzadora. No li desitjo una cosa així a ningú a qui estimi, i a mi mateix m’estimo bastant, ho reconec, i als meus veïns també, i mirin que a vegades la convivència costa!