Clara Peya: “No estic a Spotify perquè crec en la humanitat”
La pianista i compositora publica ‘Nuca’, un disc coral amb la soledat com a matèria de reflexió
Clara Peya (Palafrugell, 1986) parla amb determinació i intensitat i la seva música sona com un xiuxiueig. Dos extrems d’una personalitat que no amaga gairebé res i que afronta la vida sense voler-se enganyar. Prolífica fins a uns extrems inaudits, ha publicat Nuca, un àlbum sobre la necessitat de carregar amb la soledat buscant empaties. Mentre ho explica, Pilarín, la gosseta que ha succeït Cornelia, un mascle mort fa un parell de setmanes, borda irritada. No sap que Clara Peya és Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria i compromís social, però se l’estima igual. La seva mestressa, amb 40 anys acabats de fer, afronta la segona meitat de la seva vida pensant en ella mateixa i en els altres.
Pregunta. El seu és un disc que arrenca de la soledat.
Resposta. Soc una persona que se sent molt sola perquè no sap estar amb ella mateixa, perquè la vida em pesa i perquè recentment m’han passat coses personals que m’han obligat a pensar. Precisament, el disc proposa, i per això es titula Nuca, que girem el cap per veure que no estem soles, mirar les altres persones i generar empatia, de manera que tinguem una soledat acompanyada per altres soledats. Així sabrem que no estem soles en aquest sentiment. Un sentiment que deriva de les xarxes, del context sociopolític i cultural, perquè la vida és frenètica.
P. Cap buscar complicitats.
R. És que podem estar en desacord en algunes coses, però es tracta de buscar en què estem d’acord. Si ens quedem en els desacords continuarem aïllant-nos per defensar-nos.
P. L’activisme social l’ajuda?
R. Sí, perquè encara que no sigui sempre tan productiu com voldries i pugui ser esgotador, et posa en contacte amb persones amb les quals tens afinitats que t’ajuden a continuar creient. Tot i que també ens hem de cuidar; per exemple, a mi em va esgotar participar en la Flotilla de Gaza, em va mostrar algun dels meus límits.
P. I per què s’hi va apuntar?
R. Perquè malgrat que la meva salut mental és fràgil, no vaig saber cuidar-me i vaig passar per alt els meus límits. Si ho hagués fet no hi hauria anat, però em vaig envalentir i vaig anar-hi.
P. No estem condemnats a protagonitzar gestos estèrils en un món que camina en un altre sentit?
R. En els meus concerts hi ha molta varietat de persones unides pel ritual d’anar a compartir alguna cosa profunda que va més enllà de les nostres diferències. Això no és un gest estèril, ni solitari. Veiem com s’emociona algú que és al nostre costat en un concert. És un gest petit i revolucionari.
P. Potser és que soc pessimista.
R. Entenc el pessimisme, jo també em desespero, però aquest disc, malgrat la soledat, comença, continua i acaba amb optimisme. La música m’ajuda a dur el pessimisme a un altre lloc.
P. I en directe els músics poden veure l’efecte que fa el seu art en el públic. Això deu ajudar.
R. Sí, sé el que passa en els meus concerts, són un acte col·lectiu i veig les emocions del públic. És propi de l’art efímer. En els meus concerts el públic sovint plora, però no de tristesa.
P. Vostè sembla afrontar la vida de cara, sense truculències. No és esgotador?
R. Sí, però accepto l’evasió, encara que una cosa és evadir-te i una altra voler ser el que no ets. Una cosa és evadir-te i una altra aspirar a saber el que et passa, sense enganyar-te.
P. Ha abandonat Spotify, i això pot dificultar l’accés a la seva música. No és arriscat?
R. No estic en aquesta plataforma perquè crec en la humanitat, i no estava tranquil·la formant part d’aquesta estructura. Vull tocar tota la vida i continuar fent concerts, ja no tinc anhel d’èxit. En coherència amb qui soc i amb com penso, no puc acceptar que el meu treball sigui pràcticament gratuït. Hi ha altres maneres de compartir la música.
P. Es pot ser coherent en aquesta societat?
R. No és possible, però t’hi pots apropar. No em serveix la inacció atesa la impossibilitat de ser plenament coherent.
P. Per expressar els seus pensaments en forma de cançó, tria altres veus, catorze en aquest disc (El Niño de Elche, Xarim Aresté, Rita Payés, Mar Pujol, Anna Andreu, Judit Nedderman, etc.). No és arriscat?
R. En primer lloc, trio bé les veus. A més, em prenc com un acte d’humilitat el fet d’acceptar que la meva veu és el piano. També penso que deixar que una cançó voli és com tenir un fill i no permetre que prengui les seves pròpies decisions. És una forma de compartir, de passada. I serveix per acceptar altres mirades i ser flexible. Això ajuda a la vida.
P. El disc és bonic, minimalista. Poca instrumentació, notes pausades de piano, guitarra, algun detall electrònic...
R. Volia una cosa orgànica i natural en un món de música digitalitzada. Volia que tot fos tocat, cançons íntimes, senzilles i petites que demanaven un tractament despullat.
P. No li agraden les programacions de ritme i el digital?
R. No és que no m’agradin, és que una caixa sempre sona igual, mentre que una bateria tocada sona diferent cada vegada. És com aquesta conversa, no la podríem repetir de la mateixa manera.
P. I és llarg per als estàndards actuals.
R. I perquè voldria explicar alguna cosa que demanaria temps.
P. Acaba de fer 40 anys. És una edat significativa per a les dones.
R. Sí, perquè ens diuen que servim per procrear i per cuidar. Als 40 també comença a canviar-te el cos. Per això cal posar la mirada en altres coses, altres valors, ja que en cas contrari sembla que les nostres vides estan mancades de sentit.
P. I en quina direcció mira?
R. Sempre he sigut hiperactiva, he musicat unes 40 obres de teatre, he compost sis o set bandes sonores, he publicat 15 discos, en fi, he treballat massa, i això de vegades és una manera de fugir. Ara m’he de cuidar, triar bé què vull fer. La vida em demana temps per mirar els meus dimonis i pensar.
Nuca
Hidden Track Records
