Dies lents, males companyies

Pel voltant d’aquestes dates sempre té lloc algun drama domèstic. Dic drama per inflar-ho una mica, més aviat hauria de dir “inconvenient” o “contratemps”. Però aquests termes tampoc no es corresponen al sentiment de desintegració que marca cada inici de desembre. L’origen dels problemes sol ser l’escalfador, un escalfador tan creatiu i abstracte en les seves disfuncions que podria estar exposat al MoMA. La conseqüència principal és el fred: un fred de pis vell i mal aïllat que s’arrapa als turmells i ossifica els pulmons.

Hauria d’escriure del fred com Eve Babitz escriu de la pluja. “La pluja és llibertat”, diu a Slow days, fast company, el seu recull de relats semificcionals de Los Angeles als setanta. La pluja sobtada i torrencial és “llibertat de la calima i de l’odiosa, depriment, ininterrompuda uniformitat.” També per mi, enfrontada amb la idea no tan forassenyada que l’hivern pugui deixar d’existir, resulten esperançadors els dies de fred. Però només Eve Babitz era Eve Babitz: només a ella una circumstància meteorològica concreta li suggereix la idea d’ingerir dos Quaaludes —un sedant popular fa mig segle que en la dosi adequada era afrodisíac— i anar amb l’amant bisexual a sopar al restaurant de moda. “Vaig pensar que portar-hi el Shawn amb la pluja a fora seria una oportunitat per a l’Art Elevat, si creus, com jo ho crec, que el sexe és art”. Per Babitz, la conseqüència directa de la pluja és acabar fent un trio i enamorant-se. (La conseqüència directa dels vents de Santa Ana és acabar fent un trio i que els altres dos integrants s’enamorin entre ells).

En aparença, Babitz no vol anar més enllà de les observacions superficials i ocasionalment cruels d’”una jove frívola amb inclinació per les aventures”. Això l’allibera de la gravitas impostada que fa tants llibres illegibles. El seu material són la vida social, la festa i el safareig, i n’extreu una antropologia humana deliciosa. Se sap que Babitz era l’amant universal de Hollywood, que tenia els pits grans i les dents perfectes, i cap inconvenient a parlar d’una cosa o l’altra. “Els homes em miren una vegada i comencen a calcular com desfer-se d’obstacles i on es troba el llit més proper”, diu al text de la pluja. “Això passa perquè la meva pell és tan sana que irradia la seva pròpia llei moral”. Un altre factor que la distingeix del poble és el fet que no fuma. Quan es lleva amb una ressaca atroç i recorda els cigarrets dels altres, “un sentiment natural de superioritat s’eleva per sobre de la brutícia”.

Vaig començar a llegir Babitz en un tren que travessava la Llombardia, l’Emília-Romanya i la Toscana i em vaig oblidar de mirar per la finestra. He acabat de llegir-la congelada al sofà. El seu glamur impossible i la seva intel·ligència disfressada de frivolitat m’han acompanyat fins a la inevitable descoberta que, quan tenia cinquanta anys, Babitz es va calar foc a la faldilla mentre encenia una vulgar cigarreta al cotxe. I mentre llegia sobre com va cobrir la seva pell sana i perfecta amb cremades de tercer grau ha arribat l’home del gas.