Certes plantes. Els habitatges d’un nou edifici a Glòries fan de la irregularitat la seva virtut

En certes ocasions, els edificis tenen la seva millor expressió a la planta de distribució. Aquest és el cas de l’edifici d’habitatges que ocupa l’extrem oest de l’illa de cases de Castillejos, Gran Via, els Encants i les Glòries, que es troben a l’última fase de construcció, una ills concebuda com un gran edifici compacte d’alçades variables, fruit d’un pla urbanístic i resultat de la unió de quatre edificis diferents desenvolupats per diferents estudis d’arquitectura. L’edifici que ens ocupa, construït amb estructura de fusta, té tres ales que formen, una “U” amb vuit habitatges per planta i accés per passeres. Els habitatges tenen una planta poc habitual que fa de la irregularitat la seva virtut més notable. La singularitat dels habitatges es troba en uns petits edicles que destaquen per la seva posició obliqua dins la geometria de la planta i que els distingeixen en la del conjunt. Els edicles, de fet, són quatre, el que allotja la cuina, el del bany i safareig, i dos més petits encara, un que conté l’ingrés a cada habitatge i l’altre, una galeria encaixada entre les habitacions que s’aboquen a les façanes sense passera. La primera impressió és d’una certa confusió, especialment en comparar la planta en qüestió amb altres equivalents resoltes amb criteris constructius ortogonals, com els emprats en un pàrquing, per exemple. Però aquest cas no és així, i resulta impossible no pensar que una planta com aquesta surti de la mà d’un equip d’arquitectes barcelonines amb base en aquesta ciutat de xamfrans. I destaca el fet que han perseguit aquest patró distributiu des de fa temps en diferents concursos, perquè han cregut en els seus avantatges. No ens trobem doncs davant d’una idea d’última hora.

Quan es tracta d’un bloc d’habitatges i no d’un habitatge unifami­liar aïllat, resulta útil observar quina és la regla, el patró podríem dir, que segueix el traçat de la planta. Perquè com succeeix en aquest cas, aquest patró s’ha d’acoblar a les directrius de la geometria general i a qüestions com resoldre els extrems del bloc, o les cantonades, o coses excepcionals com la presència del cos d’escala de veïns. Són justament la solució de les excepcions, les que fixen amb més claredat la regla. Aquí es tracta d’un quadrat dividit en quatre cambres per una creu. El centre de la creu està ocupat per un edicle quadrat que, en estar disposat en diagonal, dona lloc a peces aixamfranades, generalment de sis costats i algunes de cinc. L’altre edicle equivalent és el de la cuina. Un recurs similar s’utilitza col·locant dues peces encara més petites als extrems exteriors de la creu, que formen la petita galeria que comunica dues habitacions i l’accés des de la passera, que ajuda a formar una habitació independent.

La posició dels edicles, que sembla voler travar estructuralment el conjunt, està molt lligada a la utilitat; de fet, serveix per “destacar” unes utilitats sobre les altres. Als banys els correspon una posició central, a tocar de les peces “de vida” dels habitatges i ajudant a separar la sala del menjador, mentre que a la cuina li correspon una posició “peninsular”, assenyalant la peça que farà de menjador i afavorint-la per col·locar la taula —el moble que “fa casa”—, i la seva obertura, que no és una porta, amplia i dilata visualment el menjador i permet no menystenir la cuina ni el que allà “es cuina”, literalment. Veient aquestes irregularitats intel·ligents, ens preguntem quin avantatge tenen les peces rectangulars i ens venen al cap certes plantes de distribució que han emprat recursos equivalents. A La Pedrera, a la casa Vicens del carrer Carolines, a la casa Pidelaserra de Balmes-Salvatierra, o a la casa per a la Marina Mercant de la Barceloneta. Aquests exemples semblen estar renyits amb la regularitat estèril que predetermina les zones de la casa o la posició de la bulímica sala d’estar. Aquí, en canvi, la irregularitat convida al joc de viure.