Terra blanc-i-blava

No es tracta d’una afirmació, tampoc d’una llegenda i encara menys d’una deducció extreta de les dades de socis i aficionats de què disposa l’Espanyol. Fins i tot pot ser que sigui simplement una sensació, constatable en qualsevol cas, mai desmentida i encara menys dissimulada, des de sempre present en un dels pobles més punters de la comarca 43 del país d’ençà que el maig va ser aprovada pel Parlament. Olost no ha dissimulat mai el sentit de pertinença al club blanc-i-blau de molts dels seus aficionats al futbol ni la seva rivalitat amb els seguidors del Barça.

Ni tan sols existeix la Penya Blanc-Blava del Lluçanès sinó que és la “Penya Blanc-Blava d’Olost i comarca” la que aglutina els seguidors dels pobles veïns com Prats i Perafita. La llista d’afiliats –no del total de periquitos– és de 59 en una localitat d’uns 1.200 habitants. Hi ha hagut temps millors en què els socis eren prop d’un centenar, sobretot quan la militància passava de pares a fills, igual que s’heretava la terra, res a veure amb avui dia, moment en què els nens s’apunten als equips guanyadors i és dur ser fidel a un que ha baixat a Segona.

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va publicar a l’abril una enquesta segons la qual només el 3,1% dels catalans tenen simpatia per l’Espanyol. El 75,4% serien del FC Barcelona i l’11,7% del Madrid, mentre que l’1,9% es declaren del Girona. Les conclusions del CEO difícilment es poden aplicar a Olost. Els periquitos del Lluçanès no tenen complexos i, sense discutir si són o no minoria ni quants sumen, s’identifiquen amb aquell famós eslògan de “la força d’un sentiment” associat a la figura del periodista Manuel Fanlo.

Olost sempre ha tingut un narrador inequívoc –no un relat com el Barça– per divulgar la fe perica independentment de la situació esportiva de l’equip, de la propietat del club i també de la seva raó social, ja fos a Sarrià, Montjuïc o a Cornellà-El Prat. Avui es diu Òscar Pitarch, abans va ser Santiago Arboix i temps enrere responia al nom de Jaume Met Sala. La tradició oral parla també de figures com la de Joan Malaret. De tota manera, el fil conductor ha estat la dinastia Serrat.

“A molts de la família sempre ens ha agradat el futbol, com a jugadors i espectadors, i també els camps de futbol, sobretot els propers i populars, com el que hi havia abans a l’entrada d’Olost”, explica Albert Serrat. “I, per descomptat, és històric el vincle dels Serrat amb l’Espanyol. Tot i que no ha estat mai qüestionada, la militància ha sigut més o menys intensa en funció de les èpoques i les circumstàncies”, remata per després advertir que va ser seguidor del seu cosí germà Adjutori Serrat, aquell sòlid lateral esquerrà que es va alinear al Valladolid, València, Hèrcules, Sabadell i Barça. “El vaig veure jugar a uns quants camps, també al Fabra i Coats i el Camp Nou”, puntualitza l’Albert.

Tori Serrat i Giró (Olost, 1955), format a l’infantil del Lacambra i campió d’Espanya juvenil amb el Barça, jugador també de l’equip aficionat i del filial blaugrana, no ha renegat mai de la seva família periquita alhora que presumia de la seva militància culer i la seva admiració pel magisteri de Laureano Ruiz. Ha estat segurament el futbolista més important de la comarca, a més de Miki Martínez, migcampista de Prats de Lluçanès que el 9 de febrer de 2006 va debutar precisament amb l’Espanyol contra el Vila-real. Tampoc convé oblidar Ton Serrat, un professional molt conegut en el futbol i al Lluçanès.

Els Serrat sempre han tingut molt de caràcter i majoritàriament un perfil perico des que regentaven el bar La Reforma en oposició al Cafè Sport. La rivalitat futbolística a la Catalunya interior era llavors, abans i després de la Guerra Civil, tan marcada en alguns barris de Barcelona com al Lluçanès, amb uns clubs que majoritàriament es van fundar als anys vint. Els aficionats periquitos com Santiago Arboix recitaven sense parar l’alineació blanc-i-blava: “El porter era Trías, a la defensa jugaven Teruel i Elías; Rovira i Llimós eren fixos a la medul·lar i a la davantera formaven Mercadé, Jorge, Chas, Olivas i Mas”.

A Arboix, que ja ha fet els 90 anys, no se li obliden els noms de 10 dels seus ídols perquè “aquells anys, principis dels quaranta, teníem bons equips, competíem i hi havia litigi esportiu amb el Barça”. Arboix, destacat activista social i polític de la comarca, promotor de La Coral del Lluçanès, afiliat a Unió Democràtica, molt ben relacionat amb Antón Cañellas i Adolfo Suárez i amb fil directe amb Josep i Daniel Sánchez Llibre, va portar durant molts anys la bandera de l’Espanyol.

Els ànims van declinar, malgrat tot, el 1969 amb el “cas Matesa” i la caiguda de Juan Vilá Reyes quan l’Espanyol es reivindicava com a adversari d’un Barça molt més interessat ja en la rivalitat amb el Madrid. “Aquell va ser un moment crucial i, com ens acostuma a passar als periquitos, no va anar bé”, confessa Óscar Pitarch, candidat a les eleccions presidencials de 1986, que va guanyar Antonio Baró. Pitarch no només és un acreditat soci blanc-i-blau, sinó també un entrenador amb èxit del Poble Sec i un empleat de Banca Catalana que va passar de treballar a Barcelona a la Vall d’en Bas fins que es va establir a Olost.

La condició de tinent d’alcalde a la llista d’ERC durant dues legislatures explica la seva integració a la localitat i el seu activisme com a periquito es constata en cada partit, sempre disposat a liderar la caravana d’aficionats que viatja fins al camp –”a mi sí que m’agradava anar a Montjuïc”–, resignat amb la sort del seu equip, esclau emocional dels Delfines (José Maria, Re, Rodilla, Amas i Marcial). Pitarch, aficionat igualment al ciclisme fins al punt que va ser director de la Volta, és el cap de cartell blanc-i-blau al Lluçanès i l’enllaç amb Cornellà-El Prat.

L’ascendent dels líders espanyolistes d’Olost s’explica pels diversos actes celebrats al poble amb la presència de figures com N’Kono, Lauridsen o Marañón. Fins i tot el primer equip blanc-i-blau va disputar un amistós contra l’Olost el 15 d’agost de 1963. No ha estat l’únic que es recorda de l’Espanyol a la comarca, ja que el seu equip de veterans es va enfrontar al Pradenc el 2003. En l’esdeveniment hi va tenir molt a veure la família Fusté, tan associada a Prats com a l’Espanyol –Josep va ser un president molt estimat i Anna Maria ha estat consellera amb Francesc Perelló i Sánchez Llibre.

Els Fusté són molt periquitos, igual que els Serrat i, per descomptat, Arboix i Pitarch, a més de Gabriel Rodenas, l’ariet perico de Perafita. “No ens rendim i encara menys quan el club ens necessita com ara”, tanca el mateix Pitarch. No se sap quants, però en són molts i es fan notar per tradició; no seran ells precisament els qui posin en dubte que Olost és el poble segurament més perico de Catalunya.