Racisme a la catalana

Fa molts anys, quan intentava trobar el meu lloc com a “escriptora catalana d’origen marroquí” i acabada de publicar el meu primer llibre, vaig veure’m tot d’una participant en una activitat que no sabia molt bé de què anava: els parlaments previs a l’Onze de Setembre al Fossar de les Moreres. Vaig assistir a l’acte amb la meva llista de requisits imprescindibles per garantir una bona “integració” en aquesta societat: feina, educació i sanitat. Confesso que em van cohibir una mica les torxes enceses, però vaig dir el que creia que havia de dir: que les persones som d’allà on podem tenir una vida digna. El públic em va mirar ben bé com si parlés una llengua estrangera, i quan vaig acabar el meu parlament se’m va acostar una senyora, em va agafar per banda i, amb el rostre carregat d’indignació, em va deixar anar un reguitzell d’acusacions que no tenien res a veure amb mi: que havíem vingut a conquerir Catalunya, que el que volíem era islamitzar-la i que no paràvem de tenir fills. Atordida pel foc que cremava i per les paraules enfurismades d’aquella dona, vaig fugir com vaig poder d’aquella escena esperpèntica.

Per experiències com aquella l’allau d’incrèduls desconcertats que han estat expressant les seves opinions des que Sílvia Orriols va ser la llista més votada a les darreres municipals em resulta certament sorprenent i, segons com, un punt ridícula. Com pot ser? Nosaltres també som racistes i d’ultradreta? I ara! Però si som terra d’acollida! El pecat original del catalanisme és el concepte tan elevat que tenim de nosaltres mateixos, i per això, contradient tots els indicadors objectius, ens pensàvem que estàvem immunitzats davant de l’onada xenòfoba que s’ha estès per tots els països desenvolupats en les últimes dècades. El discurs de la nova alcaldessa de Ripoll no és cap novetat, només cal repassar l’hemeroteca per trobar idees molts semblants en CiU i els seus hereus (no fa gaire que Laura Borràs i Quim Torra participaven en un homenatge a Heribert Barrera). Els atemptats del 2017 van accelerar el procés a la localitat on s’havien criat els terroristes, però la xenofòbia ja existia abans d’aquell terrible mes d’agost. Durant la primera dècada del mil·lenni els discursos sobre la immigració eren calcats als d’Aliança Catalana. Recordem els cartells de Duran i Lleida proclamant que “Aquí no hi cabem tots”. I això que eren uns anys en què els immigrants arribaven un divendres amb una oferta de treball en origen i el dilluns següent ja eren a l’obra carregant sobre les esquenes el creixement de la bombolla immobiliària. El racisme més terrible que ha viscut la població estrangera en aquest país no és de discurs, sinó de fets concrets, de polítiques que es van portar a terme per expulsar del país milers de famílies que feia anys que s’hi havien instal·lat. Quan amb la recessió econòmica es va acabar la feina, el missatge que es va difondre va ser clar: els últims en arribar havien de ser els primers que havien de marxar i es va iniciar una campanya d’autèntic assetjament contra un sector de la població que, a més, estava patint la crisi d’una manera molt més ferotge que la resta de ciutadans. L’assetjament va arribar a uns nivells de violència insuportables quan van començar les retallades d’Artur Mas; l’acarnissament amb les famílies nouvingudes va ser despietat: recordo un estiu en què es va bloquejar l’ingrés del PIRMI (la renda garantida de llavors) a tots els que n’eren beneficiaris per enxampar els se n’havien anat al ­país d’origen. (No oblidaré mai les llàgrimes d’una tieta meva que volia anar a veure la mare a punt de morir però temia perdre l’ajuda amb què vivien ella, el marit i quatre fills.) El resultat d’aquell racisme institucional i sistematitzat és que a dia d’avui trobem moltes famílies catalanomarroquines escampades per tot Europa.

Avui hi ha moltes famílies catalanomarroquines escampades per tot Europa pel racisme institucional

Després va arribar el Procés i va semblar que la immigració i els discursos excloents s’havien esfumat, però de fet es van transformar i integrar en una retòrica que va passar a considerar indispensable per condicionar la catalanitat ser independentista. Aquí ja no només no hi cabien els immigrants, sinó que també s’expulsava els “unionistes” encara que tinguessin tots els cognoms catalans. ERC va tornar a una dinàmica comunitarista revifant la figura del xarnego ben integrat amb la creació de Súmate, fent distincions entre catalanoparlants i castellanoparlants. Junqueras va sortir a defensar els nouvinguts per motius utilitaristes: així tindríem catalans que dominen el xinès, l’àrab, etc. Els republicans es van proposar captar el nou vot dels immigrants per eixamplar la base, i per fer-ho els van oferir reconeixements simbòlics que ells no havien demanat en comptes de fer-los propostes programàtiques, en el que és una clara actitud de populisme dirigit només a aquest sector de la ciutadania. Vam poder veure la bona sintonia dels d’ERC amb imams salafistes, o mítings en mesquites amb el públic separat per sexes. El més greu d’aquesta deriva, però, és haver assimilat la població musulmana als fonamentalistes presents en tot el territori, un posicionament que comparteixen amb la CUP. En això no s’equivoca Sílvia Orriols: l’islamisme fa temps que és aquí i té objectius polítics clars explicitats en congressos i publicacions. Que les esquerres hagin decidit ignorar el fenomen o fins i tot ser-ne còmplices demostra que no s’han pres la molèstia de conèixer a fons els “musulmans catalans” i continuen confonent els simples creients amb les organitzacions que en volen capitalitzar la presència a Europa. Proclamar que no som islamòfobs mentre donem protagonisme mediàtic i polític a imams i autoproclamats portaveus de la comunitat, alguns amb fosques relacions amb el govern del Marroc o amb els egipcis Germans Musulmans, és una contradicció que només s’explica per ignorància o per cinisme. Per no parlar dels drets de les dones musulmanes, sacrificats sense miraments en aquesta entesa entre les esquerres i el fonamentalisme.

Els drets de les musulmanes s’han sacrificat en aquesta entesa entre les esquerres i el fonamentalisme

De manera que sí, que en aquest país hi ha hagut i hi ha racisme. La particularitat que ens fa diferents és que aquí tenim per triar i remenar: podem optar per l’essencialisme espanyol de Vox, el supremacisme independentista català frustrat per la desfeta del Procés, o la instrumentalització utilitarista que reconeix identitat i religions mentre s’oblida de l’exclusió material.

Najat El Hachmi és escriptora