Tornar a John Berger

La Virreina dediquen una molt bona exposició a John Berger (bravo, Valentín Roma!) que ja ha comentat en aquest diari Ángela Molina. El dia que vaig anar-hi, les sales estaven notablement habitades de públic. I aquesta mostra pot ser una bona excusa, encara que no caldria, per revisar la sèrie de televisió de quatre capítols (1972) que Berger va protagonitzar a la BBC, Modos de ver, sobre l’art i sobre com ens l’apropiem. Es pot trobar amb subtítols en castellà a YouTube, al canal de Lalulula.tv, un arxiu dedicat als encreuaments, així es defineix, entre l’art i la televisió que des del 2010 “investiga i pensa sobre la mirada mediàtica del discurs artístic”. Fundat per l’argentina Luciana Ponte, entre altres iniciatives subtitulen treballs audiovisuals. Cal tornar a Modos de ver, no solament per aprendre sobre l’art sinó, també, sobre els codis televisius i la ceguesa de determinada crítica.

Berger presenta els quatre capítols amb la mateixa camisa. No crec que sigui un descuit d’attrezzo. Més aviat és una manera que té Berger d’assenyalar quines coses són importants i quines són accessòries en el seu treball. Al final d’un dels capítols, Berger lamenta que l’estadi en què es troba la televisió quan fa el programa no permeti a l’espectador la rèplica al seu missatge i, sense aquesta facilitat comunicativa, convida l’audiència a “ser escèptica” sobre les interpretacions que ha fet de les imatges. Té la humilitat d’instal·lar el dubte sobre el seu propi discurs!

Resumint molt, el primer capítol s’inspira en el treball de Walter Benjamin dels anys trenta sobre l’obra d’art en l’era de la reproducció tècnica. De fet, Benjamin, a qui esmenta als títols de crèdit final, és un inspirador determinant de les reflexions de Berger. En un altre, parla de la dona i l’art. En bona part de la pintura, la dona que apareix nua se sap vista, se sap motiu d’espectacle, pertany al desig de l’espectador. Moltes vegades se la pinta mirant-se al mirall per condemnar-la com a vanitosa i amagar hipòcritament el plaer de l’espectador contemplant-la. El nu en l’art europeu reprodueix i perpetua moltes convencions socials sobre la dona. Berger distingeix entre estar sense roba, una manera de ser una mateixa, i estar nua, que és ser vista sense roba pels altres. La sèrie acaba amb dos capítols sobre el paper de la pintura a l’oli i el seu ús en la publicitat contemporània per contaminar d’estatus un determinat producte, la possessió del qual t’introdueix en el món del glamur perquè no hi ha glamur si no ets envejat.

Berger parla de l’aparició de la càmera i del cinema, de com canvia la mirada. Si la pintura havia consolidat la perspectiva, centrant la mirada, la càmera proposa una nova percepció que t’allibera d’aquella centralitat. Per altra banda, la reproducció gràfica de l’obra, totalment o parcialment, la treu del seu context original i únic. Practica la desubicació, la multiplicació.

Els suggeriments i reflexions que alberga Modos de ver, de la qual va sortir un llibre, són enormement potents i fan de John Berger —escriptor, guionista de cine, novel·lista— un intel·lectual, un agitador, contemporani. Absolutament vigent. I el seu programa, encara ara, dona mil voltes a tants documentals endormiscats en la inèrcia acadèmica o amb presentadors que volen tenir més importància que l’obra que ressenyen. En un dels capítols, Berger denuncia la mistificació que molts llibres fan de l’art. I agafa l’exemple d’un text sobre un quadre de Frans Hals, el retrat dels administradors de la caritat pública. El llibre parla de disposicions rítmiques, de caracteritzacions penetrants... “Generalitzacions sense sentit”, comenta Berger, que no expliquen que ­Hals era un indigent que vivia de la caritat. La teoria de l’art com una eina d’emmascarament.