De Vallfogona a Miami

Hi ha un sonet de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, que, per explicar la sorprenent meravella de la diversitat entre els humans, de com n’hi ha que som “cardots” i n’hi ha que són “rams de satalia”, es remunta al llibre del Gènesi, a les Generacions de Noè i a la repoblació de la terra que, després del diluvi, van dur a terme els tres fills del patriarca: Sem, Cam i Jàfet.

Segons la tradició derivada de la Taula de les Nacions bíblica, Sem fou el pare dels semites (àrabs, hebreus et al.) i, en general, dels pobles asiàtics; Cam fou l’avantpassat de Cuix, Egipte i Put, és a dir, de la població africana; i Jàfet i els seus descendents foren els pobladors d’Europa. Amb aquestes línies successòries, s’assentava i agermanava la genealogia de tot el món conegut en l’antiguitat.

D’acord amb aquesta fórmula etnològica, el sonet vallfogoní segueix la branca de Túbal, el fill de Jàfet que s’encarregà de poblar la península Ibèrica, i lliga la sang de Noè amb la dels nostres antecessors. A partir d’aquí, si hom vol seguir la mitologia, pot empalmar-ho amb el cant primer de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer, on apareixen Pirene, filla de Túbal, el gegant Gerió, Hèrcules i l’incendi dels Pirineus. Però no cal que anem tan lluny.

Per fer-se entendre amb aquesta ingent progènie i la quantitat d’humans nascuts de cada mare, el Rector de Vallfogona inventa una paraula: ventricultura. Així doncs, de la capacitat de gestar i parir (de generar parents), Garcia en vindria a dir “el cultiu del ventre”, entenent que ventre vol dir les entranyes, l’úter: el claustre matern.

La paraula ventricultura és un hàpax, un mot que només està documentat en un exemple —el sonet vallfogonesc—. Amb una colla d’amics, tenim l’obsessió de donar nova vida als hàpaxs que trobem perquè deixin de ser-ho i es converteixin en neologismes útils. Hi ha casos en què un hàpax no és difícil de posar en circulació perquè, directament, no se’n sap el significat concret i, per tant, es pot utilitzar lliurement sense manies, com les famoses “marquineldes resignades” de Mercè Rodoreda. La gràcia, però, de la ventricultura vallfogonina rau en el fet que pot ser molt eficaç avui en dia.

Resulta que aquest distanciament irònic que pren amb una cosa tan bio­lògicament commovedora com és la maternitat, agafant-la en un sentit hiperbòlicament industrial de produir una nova humanitat a cabassades, és molt pertinent per parlar d’aquesta moda de fer els fills en ventres de lloguer, aquesta actitud de prendre’s l’embaràs com una mera ocupació temporal sense vincles afectius. La dona que es troba en la situació d’haver d’oferir el seu sistema reproductiu per gestar els fills d’altri podria rebre el títol de “ventricultora”. Així, els titulars de la premsa groga podrien clamorejar: “La gestació subrogada és una ventricultura liberal” o “Coneix amb nosaltres la ventricultora de la filla-neta d’Ana Obregón”. I a veure qui diu que no vivim en una època barroca!