L’última mascareta

“Aquí, en aquest país, sou tots uns racistes”. Un home de mitjana edat no para de cridar en un vagó del metro de la línia groga camí de l’estació de Verdaguer de Barcelona. Insisteix sense parar en la seva denúncia quan se n’adona que ningú li fa cas des que ha començat a cridar a Joanic. Fins que no queda més remei que parar atenció en el moment en què es mou per la plataforma i acusa a granel: “Sí, sou tots uns racistes”, reitera, per després, una vegada generada l’expectació necessària, assenyalar una senyora asseguda: “Vostè és racista!”. I, una vegada l’ha apuntada, s’explica: “Sí, s’ha aixecat quan jo m’he posat al seu costat perquè soc negre; jo, negre”, aclareix perquè se n’assabentin els que vulguin i els que no, també els passatgers que acaben d’entrar, en direcció a la Pau.

La senyora aixeca el cap, doblega el diari que llegia i respon: “Si m’he aixecat del seient no és perquè vostè sigui negre, sinó perquè no porta mascareta. El metge m’ha dit que em protegeixi i, per tant, he buscat un lloc al banc següent del seu. Fins al 7 de febrer l’ús de la mascareta és obligatori al metro de Barcelona”. La rèplica és tan convincent que l’home s’afanya a baixar silenciós a Passeig de Gràcia.

No tots els que s’han sentit vulnerables han respost amb la mateixa educació, sinó que algun ha assumit el paper de l’interventor i fins i tot ha estat capaç d’increpar el conductor de l’autobús per no aplicar la regla en el seu trajecte per la línia 24. És el que va passar amb un ciutadà que va estar a punt d’arribar a les mans amb una dona que l’instava a baixar a la parada d’Aragó. La discussió es va acabar quan l’interpel·lat es va posar una mascareta que guardava a la butxaca i que no tenia cap intenció de fer sevir tret que fos per imperatiu legal, perquè no ho veia necessari i, a més, ningú els havia recriminat el mateix als turistes que viatjaven a cara descoberta en direcció al Park Güell.

Tot i que la mascareta ha deixat de ser obligatòria al transport públic, la pandèmia no para, viatja, ataca i les seqüeles que se li atribueixen fan estralls en persones que se senten preses de la covid-19. Ningú discuteix, en qualsevol cas, que els seus efectes han canviat els hàbits i afecten les relacions laborals, sobretot la conciliació entre el teletreball i la presencialitat, un debat encès en algunes empreses i universitats, diverses preocupades per un absentisme que estimen creixent des del 2019.

Hi ha qui sosté que els treballadors més abnegats i creatius han augmentat i millorat la seva aportació amb el teletreball, mentre que els menys diligents hi van trobar un argument per escaquejar-se, sobretot per incorporar algunes rutines familiars i personals a les obligacions laborals, de manera que són més reticents a tornar al seu lloc de treball per la mateixa raó que van ser rebels quan el van haver d’abandonar en l’auge de la covid-19. Tot i que hi ha més tesis, la discussió no és sobre la tecnologia, sinó l’ús que se’n fa i el control de les tasques, sense oblidar que els treballadors van fer un sobreesforç, obligats a adaptar-se i reinventar-se sense que en molts casos el seu sou s’hagi actualitzat d’acord amb l’IPC.

El context convida a consensuar un acord i a trobar un equilibri, sense imposicions ni peticions a la carta, després que la pandèmia hagi afavorit d’alguna manera l’aïllament, la individualització i el distanciament dels llocs comuns —i el mal costum de no anar als llocs si els esdeveniments es poden cobrir des de l’ordinador—, també de la redacció com a centre de producció d’un diari, com solia ser fins al 2019.

A alguns sempre ens ha agradat ser-hi i discutir amb els companys, fer secció i interessar-nos pels temes del diari, sentir-nos partícips d’una obra col·lectiva; una aspiració cada cop més difícil perquè les firmes tendeixen a cruspir-se les capçaleres i cadascú respon només d’allò seu, res a veure amb el que ens van ensenyar mestres com Agustí Fancelli, que recordem en el desè aniversari de la seva mort, el 2 de febrer del 2013.

A més d’un gran humanista, excel·lent com a company de taula i aventures, Fancelli era un periodista culte, un cronista excepcional i un cap d’opinió únic a qui l’equip d’esports veneràvem perquè ens convidava a millorar per competir i per merèixer el mateix tracte que la secció més noble d’EL PAÍS. Ens vam divertir molt amb Maese Fancelli. No vam parar d’inventar epígrafs per als diversos columnistes, com si cadascun mereixés un tracte diferent i d’acord amb la seva firma, sense sortir de les nostres pàgines, sempre amb la tutela i el criteri del genial Sergi Pàmies.

“Això de fer diaris és un ofici per a bona gent que mira de plantejar-se amb honestedat la pregunta més adequada en cada moment i de respondre-la amb el màxim d’informació i a la vegada de passió pel que està explicant”, firmat per Fancelli i recollit en el llibre Fancellissimo, una antologia dels seus articles a EL PAÍS. Molts anàvem a la redacció per trobar-nos amb l’Agustí. Apreníem de les persones i ens barallàvem amb l’ordinador per acabar amb els anys entregats i connectas a la màquina d’encarregar o recollits a la taula sense que necessitem compartir les notícies ni les desgràcies i els bons moments, víctimes d’alguna manera de la covid-19.

Tot i que sé que l’Agustí ja no hi és, em continua agradant anar a la redacció en metro, en bus o a peu, amb i sense mascareta, per saber del diari i de la vida —i els llocs comuns—, de la mateixa manera que m’he anat acostumant a treballar i a conciliar millor la meva vida familiar a Barcelona i a Perafita.