‘Els déus inaccessibles’, de Miquel Àngel Riera: L’operació irònica

Crec que la verdadera ideo­logia que l’escriptor té el deure de defensar a vida o mort, és, per damunt cap altra, aquella amb la qual assumeix el compromís de treballar amb un total rigor i una ferma exigència (...) La seva autèntica categoria com a creador serà mesurada, tant com per uns resultats, per l’assumpció d’aquesta actitud, dimitir de la qual —sigui per urgències, per peresa o per frivolitat— em sembla la major de les indignitats”, escriu Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – Palma, 1996) —potser a algun escriptor d’ara li convindria reflexionar seriosament sobre aquesta declaració de principis— a la nota que obre aquesta reedició d’Els déus inaccessibles, novel·la que va arribar a les llibreries el 1986 i que l’autor va anar revisant cada una de les quatre vegades que es va publicar de nou: no podia ser d’altra manera en un escriptor que va posar Flaubert al títol i al centre d’una novel·la posterior, Illa Flaubert (1990) —reeditada el 2021 en ocasió de l’aniversari de la mort de Miquel Àngel Riera—, i on el protagonista agafa l’autor francès com l’exemple moral que li proporciona les solucions escaients als problemes gairebé irresolubles als quals s’ha d’enfrontar. Al lector d’Els déus inaccessibles no li costarà adonar-se que l’actitud de Miquel Àngel Riera davant del text devia ser semblant a la de Flaubert, i que també devia treballar a poc a poc i invertir moltes hores per aconseguir una sola frase ben feta, però tampoc trigarà gaire a creure que el resultat és diametralment diferent, perquè el que hi acaba triomfant són uns meandres sintàctics —alguna frase arriba a ocupar un parell de pàgines i a vegades s’han de superar vuit o nou línies per topar amb el verb— que tot sovint duen a pensar que són d’una naturalesa excessiva.

Alguna frase arriba a ocupar un parell de pàgines i a vegades s’han de superar vuit línies per topar amb un verb

Però no és així perquè la trama ho justifica doblement: el protagonista i narrador —Miquel Àngel Riera utilitza el recurs dels papers trobats, en aquest cas un die­tari íntim ocult en un llibre de comptabilitat, llegit 50 anys després dels fets que s’hi relaten, esdevinguts als anys trenta— és el sacerdot d’una aldea muntanyenca de Mallorca amb un nombre de famílies “si fa no fa, equiparable al dels dies de l’any”, de poca salut física, equipat d’una alta sensibilitat cap a qualsevol manifestació de bellesa, ja sigui cap al paisatge, cap a la música o, sobretot —i aquesta és la primera justificació del retoricisme de la novel·la— cap a les lletres llatines, camp en què destaca traduint l’obra completa del poeta Domici Mars, del qual aventura la hipòtesi que potser és el pseudònim de Virgili en el seu vessant més eròtic i sensual, a l’altra banda dels bucolismes convencionals. La rutina del sacerdot, però, es veu trasbalsada de manera radical quan un noi orfe s’instal·la al poble —és la representació de la bellesa de la gràcia, la imatge de la perfecció interior o exterior: “Nada se puede contra el ángel”, diu el vers de Jorge Guillén que encapçala el llibre—, a casa de la seva dida, i comença a experimentar, sense compartir-los amb ningú, les delícies i els suplicis de l’amor-passió: més que enamorar-se, al sacerdot li canvia la seva visió de la vida i de la cultura. És inevitable que el lector tingui la temptació de relacionar l’aventura mental del sacerdot amb la crida de l’abisme que Gustav von Aschenbach escolta a La mort a Venècia —la llum que il·lumina Els déus inaccessibles també té un to crepuscular, el protagonista se sent empresonat per un somni feroç i primitiu, antagònic al seu esperit “clàssic”, i la dignitat i la serenor de la seva vocació es tenyeixen de concupiscència i idolatria—, però l’operació que realitza Miquel Àngel Riera, com si irònicament corregís la novel·la de Thomas Mann, s’encamina cap a altres latituds gràcies al canvi de rumb que trobem cap al final, quan es reprodueix una carta que el noi va adreçar al sacerdot i quan la persona que transcriu els papers trobats explica al lector el resultat de les investigacions que ha fet sobre les circumstàn­cies particulars del sacerdot.

Tot plegat representa una sorpresa —i les sorpreses no es poden explicar— que enriqueix notablement Els déus inaccessibles, tot convertint en un primer moment l’angoixa existencial del sacerdot en una tragicòmica història d’incomunicació i, després, com si es digués que tot el llegit és una lluent escenografia de cartró pedra, en una novel·la conscientment novel·lesca.

Els déus inaccessibles 

Miquel Àngel Riera 
Edicions de 1984, 2022
221 pàgines. 20 euros