Sebastià Alzamora: “Mallorca és cada cop més un enorme aeroport rodejat de serveis”

Els col·laboradors de Quadern han escollit Ràbia (Proa), de l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), com la millor obra publicada en català aquest 2022. El llibre acompanya el protagonista pel seu deambular pel nucli turístic de Bellavista —alter ego de s’Arenal—, commocionat per l’assassinat absurd de la seva gossa Taylor, en un entorn on es barregen la degradació i la lletjor amb l’amistat i la bondat. En un ambient molt més acollidor, a la manacorina llibreria Món de Llibres, repassem la seva trajectòria, en què, a l’espera de nova novel·la el 2024, ja s’albiren dues properes novetats: un aplec de contes dispersos i actualitzats a la mallorquina Ensiola i un poemari a Proa.

‘Ràbia’, d’Alzamora, ha estat escollit com el millor llibre del 2022 pels crítics i col·laboradors de ‘Quadern’

PREGUNTA. Està d’enhorabona.

RESPOSTA. Sí. Perquè a més d’aquest reconeixement de Quadern, Reis del món (Proa, 2020) es porta als escenaris el proper 17 de març al Teatre Principal de Palma, en una adaptació a càrrec de Josep Maria Miró (recent Premi Nacional espanyol de Literatura Dramàtica) i amb la direcció de José Martret. I pel que fa a Ràbia, just he firmat la cessió de drets per fer-ne una pel·lícula, en el retorn del Toni Aloy a la direcció cinematogràfica i amb Bernat Gual al guió. Dues dobles bones notícies: per les adaptacions i per la qualitat de la gent implicada.

P. La novel·la té un protagonista absent, gairebé involuntari.

R. El protagonista té la capacitat de renunciar amb tranquil·litat d’esperit. Per això, la seva veu es va apagant progressivament. El món l’ha retirat, i ell ho accepta i reorganitza la seva vida en funció d’unes rutines dominades per les necessitats de la gossa. Al matí, la passejada el porta a interactuar amb d’altres amos; i a la tarda, s’acosta fins a un bar on es relaciona amb una gent que, sense dramatismes, tenen en comú estar una mica espanyats.

P. Els illencs divideixen el món entre Mallorca i fora Mallorca; Ràbia desdibuixa aquesta frontera.

R. Mallorca serveix com a metonímia del món. Allò que succeeix aquí, després ho veus a major escala en altres bandes. Tot ha passat abans aquí: la corrupció de la classe política, el deteriorament de la llengua catalana, el trencament dels consensos de la Transició, el turisme com a motor econòmic i, alhora, mal profund de la societat, les desigualtats socials... I aquest deteriorament de la convivència, fruit d’un determinat model econòmic, polític i social, provoca un malestar que és la ràbia del títol.

Estadísticament, Mallorca produeix bons escriptors per damunt de les seves possibilitats

P. Però no hi ha ràbia explícita.

R. La novel·la acompanya el seu protagonista. Durant tres dies, s’acumulen les raons per sentir ràbia, per allò que veu i per allò que li passa. No oblidem que el més notori és que li maten la cussa. Això capgira el seu món, perquè ja no té la seguretat de les rutines i aleshores comença a anar a la deriva. En comptes d’optar per la ràbia, queda a mercè dels altres. Afortunadament, no són mala gent. El món és desagradable, lleig, negatiu, però està habitat per bones persones.

P. Creus en la bondat de la gent?

R. Jo hi crec molt. La bondat no només és possible, sinó que cal defensar-la. S’ha de ser molt més intel·ligent i valent per ser bo que per ser un fill de puta. Ser un fill de puta és una vulgaritat, ho pot ser qualsevol. I sovint, l’arrel no cal cercar-la tant en la maldat com en l’estupidesa. De fet, podríem dir que el contrari de la bondat és l’estupidesa.

P. La novel·la passa en un no-lloc.

R. L’antropòleg Marc Augé va teoritzar el no-lloc posant com a paradigma els aeroports i, justament, Mallorca és cada cop més un enorme aeroport rodejat de serveis. Evidentment, el turisme afavoreix que indrets amb una identitat molt plena derivin cap a no-llocs o cap a identitats híbrides. Tanmateix, la identitat acaba funcionant per juxtaposició entre vestigis del passat i l’al·luvió sense ordre ni concert de noves realitats. S’Arenal és una d’aquestes polifonies: un nucli urbà de turisme porqueria que, quan te n’allunyes, es transforma en un espai rural esquarterat on, com surt a la novel·la, fa 60 anys que algú pastura les seves ovelles per uns terrenys que amaguen un polvorí de la Guerra Civil.

P. Entre les constants mallorquines, hi ha les successives bones generacions d’escriptors.

R. Això ha estat sempre així. Estadísticament, Mallorca produeix bons escriptors per damunt de les seves possibilitats. Dins d’una societat on el coneixement i l’estudi no han estat tradicionalment valorats —ara més, afortunadament—, sobta la qualitat i la persistència. Generacions com la dels setanta són meritòries per néixer contra corrent del seu entorn i, alhora, per la seva qualitat intrínseca.

P. Barcelona com a referent o com a límit?

R. Barcelona és la capital cultural dels països catalans. Disposar d’una gran ciutat europea com Barcelona, sens perjudici dels valors de Palma i València, et dota d’un valor incalculable. Això no treu que a l’anomenada perifèria cada cop hi ha més teixit, densitat i potència culturals. Hi ha molt de motors en marxa que en part conflueixen i en part són paral·lels al gran motor barceloní. Això fa que, a pesar de tot, la nostra cultura estigui ben viva. Es nota, per exemple, en les generacions que pugen, i que aquí a Mallorca té un innegable protagonisme femení... i ja era hora.

P. La xarxa literària en llengua catalana està atrofiada?

R. Aquest és un problema antic: la fragmentació en comunitats autònomes, com ja va avisar Joan Fuster, era un parany acceptat massa de bon grat. Perquè ha acabat configurant un imaginari que ens ha fet oblidar l’existència d’un mercat molt potent. Ja no parlo d’hipotètiques personalitats polítiques, sinó d’una cosa ben pragmàtica: un mercat significatiu a escala europea que comparteix una llengua. També et trobes els prejudicis interns. El blaverisme o el gonellisme tenen la seva torna en l’estultícia de certa gent del Principat que diuen no entendre girs propis del valencià o el mallorquí. Aquests prejudicis o aquesta mandra, en canvi, no els tenen davant d’un castellà tenyit de col·loquialismes iberoamericans o, fins i tot, a l’hora d’escoltar Antònia Font o Zoo. Aquesta hauria de ser l’actitud perquè, almenys per a mi, tota la llengua me la sento meva.