Bellvitge: l’hospital que va dignificar un barri

És poderosa una persona que se’n va centenars de kilòmetres lluny de casa per guanyar-se la vida i instal·lar-se en un pis de poc més de 60 metres quadrats en un bloc de formigó enmig de camps agrícoles? Si s’organitza, sí. Molt. Ho saben polítics, empresaris i responsables públics quan han intentat ficar els peus a casa d’altri, a Bellvitge, el barri de l’Hospitalet de Llobregat que va néixer del no res en mig de camps agrícoles i que s’ha convertit en un referent pel seu esperit obrer i combatiu. En Bellvitge hay vida, deia la publicitat fa mig segle. Bellvitge és una d’aquelles ciutats invisibles que va explicar Marc Andreu. Un barri marcat primer per mancances i els estigmes, després pel contrapoder de carrer.

Enguany Bellvitge celebra els 50 anys de la inauguració de l’hospital universitari, el seu equipament més icònic. La història del barri i de l’hospital estan entrellaçades. Semblen orbitar en realitats paral·leles -un hospital que acumula reconeixements a nivell nacional i un barri que ha trigat dècades en desprendre’s de l’etiqueta de suburbi-, però estan units per les reivindicacions dels seus inicis. Quan no es tallava la circulació de la Gran Via s’impedia el servei ferroviari, i sinó, directament s’omplia la sala de plens de l’Ajuntament de demandes i reclamacions. Mentre els oficiants i els paletes que van aixecar l’hospital a principis dels setanta van aconseguir millores sectorials considerables, el veïns van transformar el barri a cop de manifestació.

Barri nou sense serveis

El barri va aixecar-se a mitjan dels seixanta com un espai d’acollida per a tots aquells treballadors que van canviar el món rural per l’entorn urbà. “A partir del Plan d’Estabilización del govern franquista es produeixen fluxos migratoris cap a Catalunya, Madrid i el País Basc des de diferents zones d’Espanya; i Bellvitge es converteix en una unitat d’absorció veïnal”, explica Josep Maria Solias, director del Museu de l’Hospitalet. Calien habitatges. Hi haurà blocs. És una resposta a la demanda dels altres catalans de Candel.

Es van urbanitzar terrenys arreu de l’àrea metropolitana i l’administració va habilitar la construcció de residències privades a Bellvitge. La constructora aixecava blocs però no construïa els elements bàsics d’un barri: ni clavegueram, ni asfalt ni encara menys escoles pels petits o ambulatoris per la gent gran. És la rèplica del que va passar a barris de Madrid o Bilbao, com explica l’estudi Los olvidados. Marginalidad urbana y fenómeno quinqui en España d’Iñigo López Simón. A Bellvitge s’hi podia dormir, però no viure en condicions. “Amb la necessitat de donar resposta a la demanda d’habitatge s’acaben generant barris sense serveis”, remarca Solias. “Mentre la propaganda venia Bellvitge com una zona residencial destinada a les classes mitjanes-baixes i d’arreu, els veïns no trobaven els serveis que requerien”.

En 10 anys Bellvitge va construir 9.780 habitatges, i si no hagués sigut pels veïns n’haurien estat més

Primer resultat: una renglera d’edificis idèntics de més de deu plantes l’un al costat de l’altre construïts amb blocs prefabricats en mig dels camps de conreu del Baix Llobregat. “El paisatge de l’època era idíl·lic i va suposar un desastre pel territori”, resumeix Solias. La convivència tampoc era fàcil. Els taxis cobraven suplements per arribar a un territori mal comunicat, els autobusos van trigar anys en arribar-hi i els carrers s’enfangaven cada dos per tres. “Quan plovia era un autèntic fangar”, recorda l’actual alcaldessa de la ciutat, Núria Marin, estudiant al barri i que constata “l’esperit especulatiu” de les constructores de l’època

No tothom hi està del tot d’acord. Pels arquitectes, aquells inicis complicats van posar les bases per aconseguir l’actual barri, com expliquen Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes, i Emili Hormias, professor de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (UPC), al llibre Bellvitge: 50 años. “El barri s’inspira en l’urbanisme europeu en un moment de reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial. Passa a França, a Alemanya o fins i tot als Països Baixos”, remarca Bestraten. Segons dades dels arquitectes, el 7% del barri correspon a habitatges, el 3% a comerços i el 90% restant a zones públiques i equipaments. “Aquestes xifres són les que es proposen per reivindicar espais lliures. El que passa és que com que els edificis són tan alts, sembla el contrari des de la carretera o en imatges aèries”.

El pla inicial pretenia construir edificis de sis plantes gairebé contigus, amb una separació de 15 metres. Però l’experiència a Sant Ildefons, a Cornellà, ho va desaconsellar. Excés de densificació. El nou disseny va fer créixer els edificis per dalt i va donar més aire entre els edificis, amb 40 metres de separació, assenyalen Bestraten i Hormias. La intervenció de l’arquitecte Xavier Busquets, autor de la seu del Col·legi d’Arquitectes a Barcelona, va ser decisiva per la seva experiència a França. Va incorporar la industrialització i els blocs prefabricats per garantir una construcció encara més ràpida. “Al règim no li havia interessat mai la industrialització, sinó mantenir la cultura del totxo per garantir els llocs de treball”, defensa l’arquitecta, “però amb l’arribada d’aquests nous models de construcció i dels plantejaments de Busquets, Bellvitge fa una transició cap a un barri amb espais públics molt amplis, amb molt verd i amb llum natural. Els blocs no es fan ombra entre sí i estan tots orientats al Sud, amb sol moltes hores del dia”. La prefabricació dels blocs va accelerar la construcció.

Quan un jove Celestino Corbacho, alcalde de L’Hospitalet entre 1994 i 2008, anava a treballar des de Sant Boi, on va residir una temporada, fins la seva feina de Barcelona, veia l’evolució de la silueta de Bellvitge amb el bus. “Al matí havien posat el primer pis d’un edifici, i a la tarda, quan tornava cap a casa, ja anaven per la tercera planta”, ironitza. 9.780 habitatges en deu anys. Si no hagués estat pels veïns, encara més. La constructora Ciudad Condal seguia més interessada en vendre pisos que en oferir els serveis promesos. Davant la falta de serveis les associacions de veïns van canalitzar la frustració dels nouvinguts.

Consten accions de sabotatge nocturn a les maquinàries per evitar que funcionessin l’endemà, plantacions d’arbres en solars edificables i s’ha convertit en llegenda la idea de que els veïns desfeien a la nit el que els paletes feien durant el dia. Solias ho posa en dubte. El líder veïnal Jaume Valls, de 92 anys i paleta d’ofici, ho nega: “El barri tenia un ambient de rebel·lió i tothom estava emprenyat, però això no em sona gens”.

Més d’1,1 milions de nouvinguts entre 1950 i 1970 va obligar a construir a correcuita un nou hospital

El detonant de les queixes, considera Solias, van ser les inundacions del 1971. Les pluges van desbordar el Llobregat. L’aigua va inundar els soterranis on vivien 58 famílies que havien comprat el seu habitatge com una planta baixa. El Correo Catalán explicava perfectament que a les famílies els havien venut “gat per llebre”, un soterrani en lloc d’una planta baixa, quan els documents de l’època parlen específicament de plantes baixes. La solució que va oferir l’Ajuntament avui aixecaria molta polseguera, l’oposició més dura, potser, cridaria Veneçuela. Expropiació. El 1974 va requisar 55 habitatges alts de Ciudad Condal per donar-los als afectats per les inundacions. Ho explica Jesús Vila a Capdevila i nosaltres. L’Hospitalet: crònica política d’aquells anys decisius (1964-1979). La decisió del consistori va acabar als tribunals, que va obligar tres anys després a indemnitzar la immobiliària. Les queixes col·lectives, en tot cas, van evitar la construcció de desenes de blocs més.

Veïns amb obrers

Les demandes veïnals van connectar amb les reivindicacions laborals dels treballadors que edificaven el nou hospital. Com resumeix el llibre commemoratiu Hospital de Bellvitge. 50 anys, elaborat pel propi centre, el règim presumia d’haver creat la Seguretat Social, però els equipaments públics de salut encara eren extremadament “deficitaris”. L’augment demogràfic (més d’1,1 milions de nouvinguts a Catalunya entre 1950 i 1970) va obligar al govern a construir a corre cuita un nou hospital. Dragados, la constructora adjudicada, va imposar condicions laborals precàries, com bé recorda Valls. “Els sous eren baixos, no teníem lavabos ni un lloc on menjar”.

El creixement econòmic del tardfranquisme va portar intrínsecament unes demandes proletàries instigades per representants d’esperit comunista com Valls que tocaven amb els dits el final del règim. Eren les llavors dels sindicats i la lluita organitzada. “Ens reuníem clandestinament als pisos del barri. Entràvem de dos en dos o de tres en tres per no cridar l’atenció i estàvem decidits a aconseguir les millores que crèiem justes”, explica. Després que un cap d’obra de Dragados acomiadés Valls fart de les seves reivindicacions, gairebé tots els 500 treballadors de l’obra van sortir per les balconades de l’hospital en construcció per donar-li suport i mostrar rebuig a la decisió de l’empresa. “Tots ens cuidàvem entre tots. Allò il·lustrava l’essència de l’organització col·lectiva”, celebra 50 anys després.

L’hospital es va inaugurar el 1972, però es va posar en marxa com el barri: amb els serveis a mitges

Els companys de feina van recaptar en un dia les 10.000 pessetes (una autèntica fortuna per un treballador) de multa que el Governador Civil, Tomás Pelayo Ros, va imposar-li per desordres públics. “Entre tots van anar posant petites aportacions fins a aconseguir aquella quantitat”. Les reivindicacions van aconseguir el seu fruit. Després d’una vaga d’una setmana i de reiterats incidents amb la policia, Dragados va assumir millores salarials i laborals per tancar un conflicte que s’estendria a altres empreses i àmbits laborals.

L’hospital va inaugurar-se el novembre de 1972, però es va posar en marxa com el barri: amb els serveis a mitges. La cuina, les conduccions d’aigua, les instal·lacions elèctriques es van estrenar amb mancances. Els serveis generals patien problemes tècnics. Els accessos per carretera eren precaris, les habitacions eren petites, amb poca llum natural i estaven massa exposades al soroll.

Què va unir treballadors de diferents sectors i diferents procedències en un barri dormitori? “L’antifranquisme”, respon Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de L’Hospitalet, que assenyala  les parròquies com a espais clau per fomentar l’encaix de tantes peces. La integració era “aprendre a conviure en un nou medi urbà i perifèric, a saber agafar el metro i a conviure amb persones d’altres indrets”. Dins d’aquest paquet d’encaix, afegeix, també hi ha l’acceptació i aprenentatge del català, un procés en permanent revisió, com admet l’alcaldessa Marin:  “Les noves generacions han après el català a les escoles, però als patis i al carrer la llengua més habitual és el castellà. Cal protegir l’aprenentatge del català a les escoles perquè els seus entorns no el parla”.

La consolidació del barri

Els alcaldes Corbacho i Marin coincideixen en definir Bellvitge com un barri “lluitador i agraït”. L’exministre admet que les intervencions al barri requerien un “consens” amb els agents social. “Sino te montaban un pollo”. Sap de què parla. Durant el seu mandat va pretendre connectar carrers del barri que moren en un espai intern dels edificis per “facilitar la circulació”. Va demanar l’assessorament de l’urbanista Ribes Piera. Convençut que seria un “gran benefici pel barri”, va haver-ho de deixar córrer. Recorda mobilitzacions, assemblees de 1.500 persones, reivindicacions continues i plens municipals tensos. Els habitants van negar-se a perdre els espais peatonals interiors. “Ho vam tirar enrere. No podia anar en contra del barri”.

Molts joves que van comprar-se un pis fa mig segle i que van transformar el barri segueixen vivint a Bellvitge

Al barri avui hi viuen 25.000  habitants. És el segon barri amb menys densitat de població de la ciutat, amb poc menys de 9.000 habitants per kilòmetre quadrat, una xifra molt més baixa que la mitjana (22.200) segons el darrer anuari estadístic de l’Ajuntament, del 2021, i que combat la percepció de massificació. També ha desaparegut l’etiqueta de suburbi. “El barri ha sofert molts estigmes perquè els mitjans de comunicació magnifiquen algunes coses i perquè es van produir pel·lícules on a Bellvitge sempre hi passaven coses negatives”, entén Marin. Als inicis de la telefonia mòbil una empresa va fer un anunci on dos personatges havien d’aparentar una imatge sospitosa. El rodatge es va fer a Bellvitge. “Em va indignar” recorda Corbacho, “vaig prohibir les gravacions si no ens explicaven de què es tractava”.

Els experts refusen que Bellvitge sigui actualment un entorn vulnerable. “El barri ha acollit una baixa proporció estrangera vulnerable els últims 30 anys”, certifica Fernando Anton, sociòleg i investigador de l’àrea de cohesió social i urbana de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Anton vincula l’estabilitat socioeconòmica amb els habitatges en propietat. “Hi ha un alt percentatge del parc residencial que roman en propietat, i això limita que s’hi instal·li població estrangera vulnerable, a diferència del que passa en altres barris, com pot ser Florida o Pubilla Casas”. En un barri la propietat genera cohesió, explica, i és un signe d’estabilitat davant dels canvis.

Molts joves que van comprar-se un pis fa mig segle i que van transformar el barri segueixen vivint a Bellvitge. “La gent va arrelar aquí”, apunta Nicolás Cortés, historiador i delegat comarcal de la UGT a L’Hospitalet. “Els veïns que van donar forma al barri n’estan orgullosos i s’hi ha quedat sempre”, considera.

La diferència entre les generacions dels setanta i els seus fills, però, s’explica per la voluntat  d’organització col·lectiva. Les associacions de veïns han perdut capacitat de convocatòria i els treballadors no veuen els sindicats com un espai útil. “Abans teníem accés a l’habitatge i a la feina; però ens manifestàvem per la falta de serveis públics; mentre que ara els joves gaudeixen dels serveis públics però no tenen ni feina ni accés a un habitatge digne”, lamenta Cortés.

Corbacho entén que la frustració dels joves es canalitza per altres canals: “La lluita obrera s’ha perdut completament”, resumeix. “La cistella de la compra és més cara, la sanitat està cada cop pitjor i no existeix una unitat transversal que exerceixi de contrapoder. Ara les queixes són sectorials”. Valls també troba a faltar un esperit més global. “La societat és cada cop més individualista”, lamenta.

Tot i els canvis d’hàbits, els tambors reivindicatius tornen a ressonar en l’àmbit sanitari. Els sindicats i els professionals denuncien les males condicions laborals i salarials, especialment després d’encadenar les retallades de la dècada passada amb la crisi de la covid. Ambulatoris i hospitals, també el de Bellvitge, estan pendents de les negociacions dels convenis col·lectius i el sindicat Metges de Catalunya ja ha amenaçat amb una vaga sectorial per al mes de gener. I l ‘hospital del barri, convertit amb els anys en un campus universitari i referent en més de 30 especialitats mèdiques, no n’és aliè. Ja ho deia la publicitat. En Bellvitge hay vida. Al barri d’una ciutat invisible vol dir lluita laboral.