LITERATURA
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

París, capital de l’art medieval català

85 anys després d’aquella exposició, i malgrat les dècades de franquisme, la història ha restablert el relat i els protagonismes

Olot es va convertir en capital provisional de l’art medieval català.
Olot es va convertir en capital provisional de l’art medieval català.

La qualitat (i quantitat) del llegat artístic medie­val català va començar a apreciar-se a principis del segle XX. L’increment del tràfic dirigit al mercat internacional i les primeres expedicions erudites de documentació i recerca —com les impulsades per la Junta de Museus de Barcelona i el naixent Institut d’Estudis Catalans— van fer evident la necessitat de preservar-lo de més espolis i, alhora, de garantir-ne la conservació adequada i l’estudi. La generació de la Mancomunitat va fer de la col·lecció medieval del futur MNAC exemple de compromís patrimonial, tret referencial internacional i art nacional del catalanisme.

Aquesta tasca es va veure seriosament amenaçada arran de la fúria iconoclasta contra el patrimoni religiós desfermada el juliol del 1936. Els primers intents desesperats per evitar mals majors i, sobretot, la progressiva recuperació del control sobre l’ordre públic van aturar la sagnia de destrucció i saqueig, però pervivien el risc respecte de la integritat d’unes col·leccions sovint disperses i el perill dels bombardeigs rebels. Tot plegat va justificar el trasllat de bona part de les peces més significatives a llocs segurs com Olot, convertida així en capital provisional de l’art medieval català.

La ubicació vora la frontera francesa va facilitar l’organització posterior de la gran mostra L’art catalan du Xeme au XVeme siecle, del 20 de març al 20 d’abril del 1937 al museu del Jeu de Paume i, tot seguit i lleugerament ampliada, del 22 de juny al 25 de novembre al castell de Maisons-Laffitte. Acompanyades d’un important desplegament de publicacions, conferències i activitats de difusió, obres mestres com les pintures de Taüll, el tapís de la Creació de Girona o la creu de Vilabertran van fascinar el públic i els experts francesos.

Ja tancada l’exposició i descartats nous trasllats, les peces quedarien en dipòsit a França. No sense estira-i-arronses, la interinitat s’allargaria fins al setembre del 1939, quan es van fer a mans de les autoritats franquistes. Tot i el retorn dels béns, el nou règim no estava disposat a cap acte de generositat. Així, gairebé cap dels implicats va poder-se estalviar l’exili —en el cas dels responsables polítics— o la depuració i postergació professional —en el cas dels tècnics—, tot imposant-se un relat esbiaxat, capaç de posar en el mateix sac de sospitosos des de Xènius com a cap de Belles Arts fins al darrer uixer: “tenemos que prescindir de los catalanes para encauzar a Cataluña, en los problemas del arte, desde don Eugenio para abajo”.

Una mirada històrica i humana

Aquest periple accidentat i, sobretot, la rellevància i l’èxit de l’exhibició francesa han generat en els darrers anys un important gruix de publicacions i recerques, com ara la mostra Museu en perill!, comissariada per Mireia Capdevila i Francesc Vilanova. El volum L’exposició de París es presenta com la culminació d’aquests esforços, en integrar el saber acumulat, incorporar-hi algunes precisions notables i acompanyar l’acurat relat històric d’una generosa i esplèndida reproducció de documents i fotografies. A aquests valors, Joaquim Nadal (Girona, 1948) hi suma una necessària mirada històrica i humana.

Així, lluny d’atribuir-la a una decisió precipitada o a una simple resposta a necessitats cojunturals de propaganda i conservació (en tant que posava en valor les “accions eficients de protecció i salvaguarda” enfront les acusacions franquistes de destrucció total i les distanciava del conflicte bèl·lic), l’actual director l’ICRPC situa l’exposició com una decisió en sintonia amb els plantejaments fundacionals noucentistes heretats per les autoritats autonòmiques. Només entenent que eren baules d’un projecte històric i compartit es poden comprendre fenòmens com el solapament de les polítiques de difusió i propaganda del patrimoni artístic de la Generalitat republicana i de la Fundació Cambó en plena Guerra Civil.

El millor reconeixement és anar a Montjuïc a visitar el patrimoni medieval, així com la resta de col·leccions del MNAC

Alhora, alguns vincles personals previs aconseguien sobreposar-se al maniqueisme ideològic. Com ens adverteix Nadal, cal defugir les interpretacions teleològiques, tan anacròniques i avantatgistes com inútils per entendre el passat i els seus protagonistes. Enfrontats a l’abisme, algunes reaccions no s’expliquen per deslleialtat, sinó per pur “instint de supervivència”. Aquest seria el cas de Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886 – Badalona, 1963), que, com a responsable museístic, va participar, en primera línia, del doble rescat del patrimoni medieval català i va ser víctima d’un d’aquests judicis sumaríssims retroactius.

De París a Montjuïc

Precisament, l’historiador de l’art Santos M. Mateos (l’Hospitalet de Llobregat, 1971) en signa un perfil reivindicatiu. L’assumpció del punt de vista del biografiat potser en sobredimensiona el paper, sens dubte decisiu, mentre bescanta la resta imputant-los gelosies i errors. Però, alhora, aquesta centralitat li permet reconstruir la quotidia­nitat del que bateja com a orquestra Folch i, sobretot, ens facilita entendre el seu capteniment. Esmenant dubtes anteriors sobre dobles jocs, l’autor subratlla la prioritat que tenia la preservació del patrimoni i com aquest valor suprem justificava mantenir vies de diàleg amb els representants dels dos bàndols. A més, tot i convertir-se en boc expiatori de la “vençuda” política museística catalanista, la documentació evidencia com “les relacions afectives personals estaven molts cops per sobre de les idees polítiques”, fent possible que algú tan significat com Miquel Mateu protegís, fins a cert punt, l’autoproclamat com El Noè del patrimoni artístic català.

Vuitanta-cinc anys després d’aquella exposició a París, i malgrat les quatre dècades de franquisme, la història ha restablert el relat i els protagonismes. Més enllà dels homenatges deguts i les imprescindibles continuïtats institucionals, el millor reconeixement segueix sent acostar-se a Montjuïc per visitar el patrimoni medieval català, així com la resta de col·lec­cions presents al MNAC. A diferència dels parisencs del 1937, no ens cal esperar a una guerra.

L’exposició de Paris. Joaquim Nadal

L’exposició de París (1937)

L’exposició de París (1937). L’art medieval català a París durant la Guerra Civil espanyola 
Joaquim Nadal i Farreras 
Centre d’Història Contemporània
de Catalunya, 2022
295 pàgines. 25 euros
El Noè del patrimoni artistica català

El Noè del patrimoni artístic català

El Noè del patrimoni artístic català. Joaquim Folch i Torres durant la Guerra Civil 
Santos M. Mateos Rusillo 
Base, 2022
208 pàgines. 17,90 euros
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS