Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘L’escuma’, d’Helena Guilera Recoder: Una nova autora a qui seguir

L’escriptora debuta amb veu pròpia, malgrat les llums i les ombres òbvies de quasi tota primera obra

Presenta una constel·lació de personatges que graviten entorn d’en Sergi, jove bipolar.

Anna Maria Iglesia

27 sept 2022 - 10:07CEST

Auna primera novel·la t’hi pots apropar de dues maneres: o amb un deix paternalista, lloant l’òpera prima només pel fet de ser-ho, o, en nom de l’honesta objectivitat, amb més severitat que amb autors consolidats. No és fàcil trobar l’in medio virtus d’Aristòtil; ho intentarem.

La primera novel·la d’Helena Guilera Recoder presenta una constel·lació de personatges que graviten entorn d’en Sergi, jove bipolar. La seva bipolaritat i la seva mort repercuteixen sobre tots. Sobre la Lucía, que va creure que l’amor podria fer front a la malaltia i que ara ha d’encarar un buit sense explicació. Sobre uns pares que, a més, han d’entomar l’Alzheimer d’ell. El Juli està perdent la memòria, els records es tornen efímers i les notes que tantes vegades ha tocat amb el violoncel han desaparegut en l’oblit.

Guilera Recoder s’endinsa dins les malalties mentals per observar el desconcert que provoquen als qui envolten el malalt, un desconcert barrejat amb incomprensió i desig d’explicació. Insondable, la ment es presenta com un forat negre, o així ho percep la Lucía, astrònoma de professió, que intenta comprendre mitjançant la ciència la bipolaritat i també la decisió de posar fi a la vida. Però aquesta es torna insuficient. Les respostes mai acaben d’arribar del tot. Ni l’amor ni la racionalitat ajuden a comprendre-les. La interacció i convivència amb els malalts són més i més difícils. Com assumir l’oblit de qui ha compartit la vida amb tu? Com conviure amb algú per a qui viure es torna una tortura i només pot reguiar-se amb les drogues?

La novel·la es divideix en dues parts. La primera és la de les ones que fan desaparèixer la calma i l’equilibri desitjat. La segona, la de l’escuma, del que queda després del naufragi, del rastre que deixen les malalties als qui sobreviuen. La força narrativa de la primera part es dilueix en part a la segona, més fragmentària i concisa. La teoria dels forats buits i de la vida, mort i transformació de les estrelles, funcionen bé a l’hora de mostrar el desconcert dels personatges. El forat negre és metàfora de l’abisme davant del qual es troba la Lucía, però també de la ment del Sergi i del Juli, dos forats obscurs, impenetrables, plens de confusió, oblit, caos. Alhora, les estrelles, la implosió inicial i la seva mort, convertint-se en forats negres, són també metàfores del recorregut dels personatges. Del desig de la Lucía cap al Sergi, un desig que, aparentment, ho pot tot, de la seva atracció i de la distància que, a poc a poc, es va creant entre ells. Són metàfores diluïdes a la segona part, que es buiden en part de la seva raó de ser. Manca aquella harmonia i coherència de Les ones, l’obra de Woolf amb la qual Guilera Recorder dialoga. L’escuma remet, alhora, a Contrapunt de Huxley, ja que l’autora usa la música per mostrar com va canviant la ment del Juli: l’oblit de les notes canvia la melodia, es torna dissonant. Però com succeeix amb la metàfora dels forats, l’ús de la música queda mig interromput.

Aquesta és la primera novel·la d’una autora que caldrà seguir, amb una veu pròpia i amb una biblioteca darrere. Una escriptora que, malgrat les llums i les ombres òbvies de quasi tota primera obra, seguiré llegint.