Rafael Vallbona: “L’etiqueta de novel·la negra no ajuda a vendre”

A Rafael Vallbona (62 anys, Barcelona) se li nota que per damunt de tot és periodista, un ofici que a més ha ensenyat durant 24 anys a la universitat. Una enciclopèdia de referents, entusiasta, avisa massa tard d’un detall important: “Soc entrevistat d’una sola pregunta”. Acaba de publicar La musa de la plaça Reial (Univers), on explica fil per randa el crim real dels existencialistes, una novel·la on reivindica la memòria, el jazz i la Barcelona dels anys seixanta.

Pregunta. Ha escrit una novel·la negra?

Resposta. Mantinc els elements bàsics del gènere, que per damunt de tot és una novel·la de crítica social. També hi introdueixo elements de novel·la històrica, allò que tota la vida s’havia dit basat en fets reals i que ara es diu true crime, que mola més. En el fons és una novel·la sobre la reivindicació de la necessitat que tenim tots de construir la nostra memòria.

P. Ens falta memòria històrica?

R. I tant. La transició va ser una gran adormidora, en el sentit més drogoaddictiu del terme. Vam acabar tots estabornits i amb la idea aquella d’”això no toca” que va popularitzar després Pujol, però que a casa sempre s’havia dit quan preguntàvem coses de petits. Les circumstàncies històriques, polítiques, socials i econòmiques ens han portat a girar full del franquisme massa de pressa. Estic fart de trobar-me estudiants a la universitat que no saben absolutament res del franquisme, del que van viure els seus avis.

P. Per què has triat el crim dels existencialistes?

R. Perquè soc molt aficionat al jazz, però sobretot perquè és un moment de què s’ha parlat molt poc, i no per a bé. A tombar dels anys seixanta, la plaça Reial, el carrer Escudellers i els clubs —el Kit Kat, el Texas, el Jamboree, el Jazz Colón— són el Saint-Germain o el Greenwich Village de Barcelona. Nuclis d’agitació social cultural de gran dinamisme. S’hi aplega un jovent, com Montalbán o Joan de Segarra, que ja no se sent deutor de la Barcelona derrotada per les armes o vençuda. És una Barcelona cosmopolita que s’emmiralla en Europa, i la seva manera de fer antifranquisme és aquesta conxorxa cosmopolita i moderna, i no escrivint octavetes en un garatge d’un carrer de Gràcia, la fórmula estàndard que preocupava la policia. Fins que es produeix el crim dels existencialistes, que de manera anecdòtica vinculen amb el Jamboree, i veuen el moment d’anar contra ells.

P. Ens quedem amb ganes de saber més de la Gloria Stewart: dona, cantant i negra a la Barcelona de 1962.

R. Per això el Vázquez Montalbán bavejava. I de Joan de Segarra no en parlem. Estaven tots allà que flipaven. Va morir l’any 1976 a Eivissa de manera molt prematura. Era molt bona, tenia una veu boníssima. La prova és que quan l’expulsen d’Espanya se’n va a Alemanya i allà té èxit. També és cert que té amics que l’ajuden perquè la gent del món del jazz no és com la del rock, que són estrelletes. Els del jazz venen aquí i toquen amb el primer que passa.

P. Se sent còmode sota l’etiqueta d’escriptor de novel·la negra?

R. Com a escriptor escric sempre la història que em ve de gust, que m’apassiona, que em motiva. De vegades és negra. De vegades no ho és. No soc un escriptor de novel·la negra, però n’he escrit quatre.

P. I aquesta etiqueta ajuda a vendre més?

R. No, de fet crec que no ajuda a vendre. Hi ha molta gent a qui li preguntes: “Has llegit aquesta novel·la?”, i et diuen: “És una novel·la negra, no m’agrada”. Però si tu agafes aquesta novel·la i la poses en una col·lecció estàndard, la llegeixen i els encanta. Hi ha una certa aprensió, sobretot en un lector de més edat, que és la gent que llegeix. És per alguna mena de prejudici, però després miren el Crims i compren els llibres del Carles Porta.

P. Li agrada Crims?

R. Miro molt poc la televisió. Crims és un format que ja fa temps que triomfa en moltíssimes televisions d’arreu del món, en totes les seves variants. He vist dos o tres capítols de Crims i m’han agradat pel tractament seriós i respectuós.

P. I entén la fal·lera pel gènere?

R. És una generació més jove que està descobrint la novel·la negra igual que la meva generació la va descobrir als anys setanta. Ara té un altre format audiovisual, true crime. Quan vaig descobrir Collita roja, de Dashiell Hammet, vaig flipar. Això és tan bo que ha d’estar prohibit, vaig pensar. I efectivament, l’ortodòxia comunista no veia amb bons ulls que llegissis novel·les policíaques.

A tombar dels anys seixanta, els clubs Kit Kat, Texas, Jamboree, Jazz Colón són el Saint-Germain de Barcelona

P. Als diaris són les notícies més llegides.

R. Ara El Caso [setmanari de successos nascut als anys cinquanta] ho petaria. Era molt bon periodisme, en una època que no et donaven mai informació, en què si deies alguna cosa que no els agradava et queia el pèl. Ells arribaven al límit i l’ultrapassaven. I moltes vegades anaven per davant de la mateixa policia.

P. La musa de la plaça Reial està escrita pensant en una adaptació cinematogràfica?

R. No, però per la influència de la quantitat de pel·lícules del gènere que he vist, sí que m’adono que escric amb un cert llenguatge audiovisual. Tots els clàssics del gènere havien treballat per Hollywood: Dashiell Hammet, Raymond Chandler, Ross Macdonald, Chester Himes... I havien acabat a trets. Els deien: “Demà has de tenir no sé quantes pàgines de guió”; llavors s’emborratxaven i no se’n recordaven. Allò que abans també fèiem els periodistes, fins que es van acabar les indústries periodístiques i ara hem d’anar al rengle. El cinema i la literatura, en el cas del gènere negre, han interactuat i s’han interpel·lat molt.

P. Avui dia queda alguna cosa de la Barcelona de la teva novel·la?

R. El Jamboree. Sense pretensió nostàlgica ni dir allò de “cualquier tiempo pasado fue mejor”, sí que retrato una Barcelona que ja no existeix. Les pedres estan envaïdes de turistes. També m’emprenya una mica aquesta mania que hi ha en aquesta ciutat que cada matí és com si l’haguéssim de treure de la capsa, nova de trinca. Quan un carrer té una vorera boteruda, s’organitza un sidral de ca l’ample. Després anem a Nova York o a París, on no hi ha una vorera que estigui plana, i trobem que és la ciutat més meravellosa del món. Autoodi? O complex d’inferioritat?

P. Els escriptors acabeu un llibre i ja esteu amb el següent.

R. El següent i l’altre i l’altre. He acabat una primera redacció d’una novel·la. Tancarà una mena de trilogia: La casa de la frontera seria la primera, Swing la segona, i aquesta tercera que, si no se m’acut un títol millor, es dirà Tardes al Bellamar, uns banys que hi havia a la platja de Premià quan jo era petit