“O s’embola un bou o s’embola un regidor”

El passat 4 de setembre, aquest diari, amb la seua solvència habitual, feia un resum de la polèmica taurina al País Valencià. Set persones mortes en juliol i agost als espectacles de bous al carrer. Des d’altres tribunes, els partidaris de la “festa” adduïen que també moren persones ofegades a la mar, i ningú era partidari de prohibir el bany... Com deia aquell, tot és comparable. O no. La inhumanitat dels boueros no em sorprén: tots tendim a menysvalorar els arguments contraris, i a reafirmar-nos en els propis. El que m’interessa, però, és en un altre nivell: què opinen els polítics de tot açò? El que opinen, bàsicament, és el següent: que Giuseppe Tomasi de Lampedusa va molt bé com a sant de capçalera.

Jo visc en un municipi, Borriana, on els bous són una realitat quotidiana. L’article, precisament, acabava amb una dada molt local: en aquest poble una empresa molt important patrocinava, a les últimes festes, un Mihura de campionat. Poca gent sap que, a més, aquesta mateixa empresa s’ha gastat darrerament quatre milions d’euros a comprar tot un seguit d’edificis al centre del poble (entre els quals, la seu de la mítica discoteca Yucas) per inaugurar un “Museu del Bou” que té com a segon lema aquesta exacta expressió: “Espai Cultura”.

No m’interessa el debat de què és la cultura. Cultura és tot: de la literatura al canibalisme, del terrorisme islamista a les Belles Arts. Tema tancat, doncs. Sí que observe que els partidaris d’amollar bous pels carrers han tornat, després de la pandèmia, amb un orgull i unes forces rejovenides. I que no hi ha polític que se’ls enfronte, almenys a la demarcació de Castelló.

Fa anys vaig interrogar un regidor del meu poble (del Bloc Nacionalista Valencià) sobre el tema taurí. El regidor, un home intel·ligent, gat vell, bonhomiós i no exempt de certa valentia pública, em va mirar fixament i em va amollar una frase que recorde i recordaré sempre: “Mira, Joan –va dir. A festes, o s’embola un bou o s’embola un regidor”. Tendrament explícit, en efecte.

Per això la cosa no té un desllorigador fàcil. Continuaran els morts, els ferits, la desmesura, el fanatisme i, dincs d’un any –i de deu- seguirem parlant-ne. Així i tot, quan fa poc l’amic i director de cinema Vicent Monsonís em va proposar firmar un manifest contra els bous de carrer, no ho vaig dubtar: l’he signat. El text encara no s’ha fet públic, però els seus arguments els podeu imaginar: parla del maltracte animal i després recorda que, l’any passat, la festa es va realitzar en una plaça de toros exempta, als afores de la població. I que, en tot cas, si tan arrelada estava, no hi havia cap motiu per a què se celebrara sempre al mateix barri, amb les molèsties sempiternes: borratxeres, brutícia, sorolls, excessos...

A Borriana es va reprendre el Bou per la Vila en 1976. Durant el franquisme van estar prohibits, perquè el Generalísimo considerava que era un espectacle que enlletgia les poblacions i en donava una imatge poc moderna. Viure per a veure. Ara governants de tots els partits (sí: de tots) estan il·lusionadíssims amb un espectacle arcaic, inhòspit, troglodita, premodern, instal·lat al cervell de molts dels nostres conciutadans com diuen que ho estan els dinosaures, desapareguts de la faç de la terra fa milions d’anys.

Soc un vell liberal avesat (per convenciment propi) a escoltar les raons de tots, i intentar comprendre fins els raonaments més allunyats de la meua manera de pensar. Per això tinc molts amics i coneguts partidaris dels bous. No hi fa res. Però sovint em pregunte si no seria hora de racionalitzar un poc tot això. En nom del progrés, o de la humanitat, o del sentit comú, jo què sé. Ja sé que aquest missatge en una botella es perdrà en la mar. Però, vostès comprendran, ho havia de dir. I dit queda.