L'home del sac

No entenc pas de meteorologia ni acostumo a veure els espais que hi dedica la televisió, més que res perquè no hi tinc massa fe i, la veritat, a mi a vegades m'interessa més saber si plourà a Madrid que no pas contemplar l'última postal del Turó de l'Home. No dic pas que no tinguin un caire científic ni que no siguin programes ben fets, i més els de TV-3, que fa coses que m'agraden. El que passa és que cada cop que surt l'home del temps no em trec del cap els renecs que encadenava el meu pare quan el veia, cosa que passava dos cops al dia, de forma rigorosa, necessitat com estava aquell pagès de mena d'esbravar-se i passar comptes perquè l'última pedregada s'havia emportat l'ordi, el blat i la civada, quan s'havia anunciat que havia de fer un dia de sol. Aquells crits, precedits d'un silenci sepulcral —la família, mentrestant, no podia ni obrir la boca, com si fos a missa—, em martiritzaven tant que encara ara no goso posar la tele quan fan el temps —per a les prediccions, em refio més aviat d'internet.

Tot i el meu desconeixement sobre climatologia, tinc la sensació que d'un temps ençà s'han perdut les estacions, i que ara passem del fred a la calor, del sol a la pluja, de l'estiu a l'hivern, com si de camí s'haguessin perdut la tardor i la primavera. Ara mateix em sembla impossible recuperar aquell temps tebi que em permetia veure com es feia fosc, un moment nostàlgic per excel·lència, ni reviure la trempera de quan es feia clar, uns minuts de plena excitació. Els canvis de temperatura han estat tan extrems que han afectat el meu sistema immunològic. Tip de la medicina convencional, que només feia que receptar-me medicaments que em curaven el nas a canvi de destrossar-me la gola, fart d'anar d'especialista en especialista, vaig recórrer a la medicina alternativa, i me n'he sortit, tot i que els estudis sanitaris la qüestionin.

He tingut la sort que el meu metge de capçalera, igual que passava amb el del poble, encara té una visió de conjunt del malalt, i no li sap cap greu, ans al contrari, que el comparteixi amb l'homeòpata. Ja ho diu una eminència com el doctor Moisès Broggi: "La medicina d'avui cura més, però consola menys". I a mi, certament, m'ha reconfortat. Ara mateix, m'ha receptat civada, un regulador extraordinari que em prenc cada dia amb molta devoció, sobretot perquè m'evoca els temps en què anàvem a segar amb el pare i renegava contra l'home del temps. Abans, la civada la donàvem al bestiar, i ara me la menjo jo. Coses de la vida. Una qüestió de fe. Posats a no creure en res, prefereixo l'home del sac a l'home del temps.