'Cartes' de 1710

SUITE BARCELONA

Jordi Carrió i Figuerola

Editorial Fonoll

124 pàgines. 15 euros

Cada 11 de setembre hi ha algun malintencionat que repeteix la brometa que els catalans celebren les derrotes, com si no fos propi de tots els pobles commemorar moments decisius de la seva història —que potser el 2 de maig que evoquen a Madrid va ser cap victòria?—. L'anomenada Guerra de Successió espanyola era un conflicte internacional en què, entre altres coses, estava en joc la mateixa existència del sistema institucional català. La idea de "reducir estos reinos de que se compone España al estilo y las leyes de Castilla", explicitada en el programa de govern del conde duque de Olivares el 1624, es va realitzar plenament un segle després mitjançant els decrets de Nova Planta, amb una altra dinastia en el poder.

Jordi Carrió imita la llengua del barroc i la precisió noucentista a 'Suite Barcelona'

A Catalunya es va anar a la guerra contra aquesta tendència política, que venia de lluny, a suprimir el seu autogovern, i tres segles després el record del dret i les institucions perdudes informa encara l'activitat política catalana, per uns amb vista a recuperar-los, per altres per fer irreversible l'assimilació. La derrota de 1714 és, encara ara, ineludible.

Suite Barcelona és una narració en fragments que ens porta a la realitat quotidiana de la Barcelona d'aquests anys. En forma de cartes enviades per un notable barceloní a la seva amant napolitana —46 textos que abasten el període que va de mitjan 1710 a l'inici de 1715—, se'ns desplega una acurada recreació de llocs i moments de la ciutat —un aparat crític dóna raó d'historicitat dels personatges secundaris—. Del protagonista redactor anem coneixent que és un professional del dret i que té un paper important en la conferència dels tres comuns (òrgan de govern decisiu en la defensa de les constitucions catalanes); sap d'història, de filosofia, de música i de literatura, i tot i tenir ja una certa edat, viu una apassionada relació amb una dona més jove. No ens ofereix cap crònica dels esdeveniments, sinó una mirada subjectiva a la intrahistòria; ni tampoc cap elegia del país encaminat al desastre, si no és per defecte: mitjançant el contrast entre la vitalitat erudita, musical i festiva dels primers moments i la desolació a mesura que augmenten les hostilitats. La seva personalitat se'ns va dibuixant a través del conflicte —"em voldria savi, amb virtut i coratge per servar una monarquia més noble o perfer una república independent"— i sobretot de l'idil·li que hi fa de contrapunt i al qual s'aferra —"mentre el meu món es perd i els neguits creixen, insisteixo a escriure només ens separa una mar que compartim".

La llengua que sàviament ha fet servir Jordi Carrió (Barcelona, 1949), poeta abans que res, no és el català de llavors ni tampoc no és ben bé l'actual; d'una banda imita el barroc, i de l'altra té la contenció i la capacitat de síntesi d'un noucentista. L'artifici, però, és consistent; potser no resistiria la prova d'una novel·la llarga però tractant-se d'episodis molt sintètics, que fàcilment es poden qualificar de poemes en prosa, aconsegueix transportar-nos a aquella època sense caure en un pastitx de les maneres de fer del set-cents. Finalment, cal remarcar el breu tiratge, l'atenció posada en els aspectes gràfics i tipogràfics i l'acurada edició quasi de bibliòfil que se n'ha fet, digna d'una altra època. Ara que tant es parla dels perills que amenacen el llibre en el món digital, potser aquest és un dels camins a seguir: entendre com una obra d'art tant el contingut com el continent.