Barcelona al Danubi, 1735

LA 'NOVA BARCELONA'

DEL DANUBI (1735-1738)

Agustí Alcoberro

Rafael Dalmau Editor

128 pàgines. 13 euros

Malauradament, la his-tòria de Catalunya és plena d'exilis; plena de situacions en què les derrotes polítiques i militars obliguen a fugir, on la dissidència és incompatible amb la convivència pacífica. En els darrers anys, els estudis de gent com Ernest Lluch, Joaquim Albareda i Agustí Alcoberro han anat aproximant els lectors a l'exili de la guerra de la Successió, a l'endemà del mític Onze de Setembre. Ha estat gràcies als seus innovadors i profunds estudis que hem sabut quins personatges catalans es movien a la cort de Viena, el proselitisme que van fer de la causa catalana i els intents per influir en el tauler internacional que havia condemnat la vella Corona d'Aragó.

Alcoberro explica el 'segon desterrament' dels catalans exiliats de 1714 a Viena i Hongria

Era gent gran, orfes, vídues, malats... i foren obligats a colonitzar unes terres molt dures

La 'nova Barcelona' del Danubi (1735-1738), el darrer treball d'Alcoberro, aprofundeix en un episodi poc conegut, puntual si es vol, però enormement interessant per múltiples raons. És un episodi culminant, que se situa 20 anys després de la fi de la Guerra del 1714, i per això afecta uns exiliats que feia molt de temps que vagaven fora de la seva terra. Eren exiliats de diverses procedències, encara que la majoria catalans: Alcoberro calcula que la victòria de Felip V va comportar que s'exiliessin de Catalunya entre 25.000 i 30.000 persones, en diferents tongades.

Des que havien marxat havien fet de tot: els més afortunats a Viena, d'altres a Nàpols i Milà, però també combatent a la frontera turca d'Hongria. Depenien molt dels diners que els facilitava l'emperador Carles en forma de pensions i ajuts, que cada cop eren més difícils d'aconseguir i amb el pas del temps esdevenien un grup força envellit, tot i que format per tipus força diferenciats, des dels funcionaris reials a les grans famílies nobiliàries, però també exiliats d'origen popular.

A partir de 1734 la situació dels exiliats es va fer més precària encara i, a sobre, l'Imperi els arrossegà a una nova missió: colonitzar una àrea del Banat de Temesvar (territori repartit avui entre Sèrbia, Romania i Hongria), a la plana del Danubi, en unes terres que s'havien conquerit feia molt pocs anys als turcs.

No es tractava ben bé d'una oportunitat, sinó d'una mena de nou desterrament, ja que la zona no era gens atractiva i els exiliats no eren la mena de gent més adequada per a un projecte d'aquesta naturalesa: pocs tenien els coneixement agrícoles que calia, però sobretot molts estaven malalts o eren ja molt grans. Tot i forçats a aquest destí, els prop de 800 exiliats van crear una colònia a l'antiga localitat de Beckerek, que van anomenar des d'aleshores Nova Barcelona, per recordar la ciutat que simbolitzava la resistència als Borbons.

Tanmateix, la colònia era en una zona d'aiguamolls, i amb unes dures condicions climàtiques que ja havien fet fracassar una colonització germànica anterior. Per acabar-ho d'adobar, la pesta i la Quarta Guerra Turca van acabar amb el projecte, que només va ser vigent de 1735 a 1738. El cronista Francesc de Castellví qualificà els supervivents com a "reliquia de los que su mala suerte condenó al Banato de Themisbar". I efectivament, van haver de marxar, altre cop, cap a Viena, Buda i Pest, en una nova fugida d'un exili que anava perdent efectius.

De fet, la rica documentació aportada per Alcoberro ens parla constantment d'orfes, vídues, malalts..., que pels austríacs eren una gent massa acostumada a viure de les pensions imperials. Són uns informes oficials que permeten identificar amb precisió totes les expedicions i fer una interessant sociologia dels colons.

En definitiva, La 'nova Barcelona' del Danubi (1735-1738) és una obra breu i ben construïda que treu a la llum una experiència desconeguda i que la situa en la seva veritable dimensió. Més encara, un llibre que fa reflexionar sobre la condició d'uns derrotats que van acabar esdevenint també forasters.