Camp i ciutat

Des de Virgili o Horaci, si no abans, poetes, pensadors i politòlegs de les nostres lletres han estat sempre d'acord que la pau i el benestar del camp consola dels tràfecs de la ciutat; que l'oci de la naturalesa és bàlsam per al caràcter trafegós de la gran urbs; que és feliç aquell qui viu allunyat del soroll del món urbà, més que no ho és qui s'adelita en els afanys i el tragí de la metròpolis. És un lloc comú en la història del pensament i de la literatura, molt recurrent, i hi ha diccionaris que porten entrades substancioses i prolixes sobre aquesta disjuntiva o el caràcter complementari de l'una i l'altra vida.

José Maria Eça de Queirós (1845-1900), segurament l'autor en prosa més apreciable del segle XIX portuguès, va escriure una novel.la sobre aquest tema, La ciutat i les serres, publicada pòstumament, ara traduïda al català-mallorquí per Marta Ferré i Antoni Picornell (amb excel.lència, per cert), Pollença, El Gall Editor, 2011. Queirós havia publicat, amb molt d'èxit, novel.les de gran categoria, com O primo Basílio o Os Maias, i una novel.leta extra-ordinària, potser la millor de les seves obres, La correspondència de Fradique Mendes, que es troba en català i en castellà. Cap al final de la seva vida d'escriptor i diplomàtic va escriure La ciutat i les serres, en un rampell, és de suposar, d'enuig contra la gran ciutat (París, en el nostre cas) i nostàlgia d'un món rural que, temps enrere, ell mateix havia conegut en terres de Portugal.

"Eça de Queirós va presentar el camp amb massa optimisme, i la ciutat com una Sodoma irredimible"

Sobta una mica, de bell començament, trobar en aquest llibre la narració d'unes formes de vida a la capital francesa exageradament frívoles, pedants, disbauxades, esnobs i dandistes al pitjor estil Wilde-Barbey d'Aurevilly, amb descripcions que semblen heretar molt del que J.K. Huysmans va dibuixar en la seva fastuosa À Rebours (1884), A repèl, una de les bíblies del decadentisme fin-de-siècle. Llavors, cap a la meitat de l'obra, l'autor decideix enviar els dos personatges principals a les seves propietats de Tormes (Portugal) per a una bagatel·la: se n'hi van per una temporada, però acaben vivint-hi molt a gust, lloant la senzillesa de la vida al camp, proveint d'educació les criatures i construint escoles en un acte que s'assembla molt a les il.luminacions darreres de la vida de Tolstoi, i sufragant, amb extrema generositat, les necessitats (que mai no han tingut límit) dels pobres camperols: tot plegat amb un acte de munificència, caritat i magnanimitat que ho té tot a veure amb la mala consciència dels ricatxos, i res amb el plantejament seriós de qualsevol socialista: doctrina, per cert, tant en voga cap a aquells anys com el decadentisme mòrbid.

Com que aquesta lloança de la vida al camp no presenta cap contrapunt ben articulat respecte a la ciutat —a la qual només hi torna, uns quants dies, l'amic del propietari, per fugir-ne esbalaït altra vegada—; és a dir, com que el binomi camp-ciutat no està tractat dialècticament de cap de les maneres, de tot plegat resulta una mitificació (lògica) del món rural, però també una mitificació negativa (il.lògica i excessiva, per manca de matisos) de la vida a la gran ciutat. Ja va dir Spengler (no tot al seu llibre és sospitós) que la vida de poble obeïa sempre a una cosmologia estantissa, mentre que la ciutat era el terreny en què s'havia escrit tota la història, sense excepció (tesi exagerada, perquè les ciutats van fundar-se un bon dia, i abans hi havia llogarrets molt ben organitzats, històrics), i lloc en què es debatien els grans problemes, complexos, de tota civilització.

Eça va caure en aquest error de tàctica en allargassar un conte propi, Civilització, i convertir-lo en aquesta novel.la de què parlem avui: el conte és un gènere que té una tirada quasi preceptiva al mite, però la novel.la, en especial després del segle XVII, està obligada a filar més prim, amb més ambigüitat i, sobretot, amb més ironia i distància humorística. Els dos protagonistes són més feliços (beats, sants i tot) fent vida de pagès, però la manera exagerada com això es presenta arruïna tota possibilitat —és el que va fer Baudelaire, també Laforgue— d'entendre la ciutat com un lloc en què la frivolitat, la disbauxa o l'ennui es compassen i s'articulen, d'una manera admirable, amb elements de la més positiva i dinàmica civilitat.