El que no hem vist

L'any 2011 va començar un dissabte i acabarà dissabte vinent; dit així pot semblar que només ha estat un pont molt llarg entre dos caps de setmana. Asseguts al sofà, hem vist catàstrofes naturals que han fet tremolar la humanitat, com el tsunami i la fuita nuclear del Japó. Hem vist cataclismes polítics en el món àrab, protestes i recessió al cor d'Occident, la mort de dictadors com Gadafi o Kim Jong-Il, la caiguda a mans dels mercats d'Itàlia i Grècia, o l'arribada al govern del PP a Espanya. Fins i tot hem vist la desaparició del dolent més dolent de la dècada, Ossama bin Laden. Ho hem vist tot a la televisió i a la premsa, que aquest any ens hem fet un fart de titulars terrorífics, prediccions apocalíptiques i mals averanys. La por segueix sent una gran eina per fer més raonables les poblacions; com més acollonits, més disposats a acceptar retallades. El que no hem vist encara és una explicació creïble de la crisi, ni hem pogut recollir pas una mobilització social que vagi més enllà de la indignació. No hem vist les cares dels que s'han fet rics pescant en aigües tèrboles, ni hem pogut obrir en titulars amb la notícia que els nostres governants faran alguna cosa per a aquells que vagin quedant exclosos de la societat. No ho hem vist perquè ningú ha donat explicacions, perquè de la indignació a la còlera encara hi ha molta distància, perquè l'autèntic poder té al·lèrgia a les càmeres i perquè els polítics van camí de convertir-se en una peça de museu, ja que a qui mana de veritat ja no l'escull ningú, i pot enfonsar un país amb una simple operació borsària. Així doncs, de veritat, què és el que hem vist?