Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

París (Barcelona) sota el sorge

I LA FESTA VA CONTINUAR.

LA VIDA CULTURAL AL

PARÍS OCUPAT PELS NAZIS

Alan Riding

Galaxia Gutenberg

490 pàgines. 25 euros

En el seu Journal des années noires, el diplomàtic Jean Guéhenno escriu: "Què hem de pensar d'uns escriptors que, per no contrariar les autoritats ocupades, decideixen escriure sobre qualsevol cosa excepte precisament allò en què pensen tots els francesos? O, pitjor encara, dels qui, per simple covardia, els segueixen el joc a aquestes autoritats, que pretenen que sembli que a França tot és com abans". Des de Vichy, on era detingut i amenaçat d'extradició a l'Espanya franquista, l'intel·lectual i polític català Lluís Nicolau d'Olwer escrivia al seu amic Ferran Cuito, sobre el "fet deplorable que en conjunt els nostres escriptors no han sabut guardar la dignitat del silenci i que han desertat no per convenciment, que sempre seria respectable, sinó ajupint-se al crit de comandament d'un sorge" (16 de juliol de 1941). Els dos intel.lectuals escrivien sobre dues ocupacions diferents —l'alemanya de França, la franquista de Catalunya—, però d'actituds i compromisos semblants.

El text de Riding sobre la França nazi fa pensar si se'n podria fer un de la Catalunya dels 40

La temptació de mirar-se la Catalunya ocupada dels anys 40 —la Catalunya intel.lectual, cultural, política, mediàtica, en aquest cas— amb filtres afrancesats és un dels elements més atractius del llibre d'Alan Riding I la festa va continuar, que ha obtingut el II Premi Internacional d'Assaig Josep Palau i Fabre.

L'autor no descobreix cap continent nou, ni ens fa cap revelació escandalosa que abans no sabéssim. La llista dels seus predecessors en la dissecció del capteniment de la classe intel·lectual francesa en els anys de l'ocupació alemanya és ampla i diu molt de la vitalitat de la historiografia francesa: des de René Remond a Robert Paxton, de Pierre Laborie a Henry Rousseau, de Pierre Milza a Herbert Lotmman, de Michel Winnock a Philippe Burrin, J. François Sirinelli... Hom podria omplir prestatges de biblioteca.

Aleshores, on és el mèrit de Riding? Probablement, en l'obertura màxima del camp d'obser-vació. Ja no només són els escriptors i els xefs dels grans artefactes culturals (la Nouvelle Revue Française, les editorials...), sinó també pintors i actors, el teatre seriós i el vodevil, els cineastes i els programadors, els que passen per la lupa de l'investigador. Per altra banda, Riding es beneficia d'una cosa ben francesa: la profusió de dietaris, memòries, epistolaris..., literatura indispensable per refer aquestes històries. Aquest és un dels problemes més importants que pateix la historiografia catalana per treballar en un àmbit paral.lel.

Més enllà, hi ha dues coses del llibre de Riding que val la pena de reflexionar-hi. En primer lloc, és tan important la insistència en què posa en dubte el mite de la França resistent? En absolut; no és la seva intenció; i, a sobre, el mite ja va ser desmuntat fa anys per molts dels autors esmentats. Riding no cau en l'error de repetir coses ja sabudes. Per aquest motiu, per exemple, amplia les anàlisis fetes per Lotmman en el seu moment, enlloc de seguir-lo.

El segon assumpte és més interessant per a Catalunya: podem mirar-nos la Barcelona de Destino, Solidaridad Nacional i altri amb aquests ulls francesos? Per a molts antifranquistes de mitjans anys 40, la pregunta és gratuïta; la resposta és inapel·lable: sí. La llista de col·laboracionistes (en el sentit francès del terme) era clara i precisa: de Josep Pla a Ignasi Agustí, de Manuel Brunet a Josep Maria Junoy, de Manuel de Montoliu a Pedro Font Puig; fins i tot Josep Maria de Sagarra era esmentat. El model francès trasplantat a la Barcelona dels 40, just a la sortida de la segona guerra mundial, quan semblava probable que el franquisme cauria arrossegat per la derrota del nazi-feixisme i la nova democràcia catalana hauria de passar comptes amb els traïdors.

Una darrera cosa: l'editorial ha gosat fer una versió catalana del text juntament amb la castellana. Es pot comprar historiografia europea en català; només cal bons textos i editors valents. Bona notícia entre tant de naufragi.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 22 de diciembre de 2011

Más información

  • LLIBRES