"M'agrada pintar el que desapareix"

Poques vegades el violent món de la lídia s'ha vist tan bonic, sensual i melancòlic, i a la vegada tan exacte. Pedro Moreno Meyerhoff l'ha pintat (en aquests temps!) meticulosament, amb una commovedora bellesa, nos-tàlgica i fragmentada, que remet a l'estatuària clàssica i als frescos antics. La meravellosa i fascinant tauromàquia de l'artista queda condensada en 42 obres —20 dibuixos en diferents tècniques i 22 olis que et deixen literalment bocabadat— i s'exposa a partir d'avui dijous a la galeria Claude Bernard de París (7-9 rue des Beaux Arts). Aquesta darrera producció és realment el súmmum del treball de Moreno Meyerhoff, pintor barceloní a qui una vegada Vicky Combalía va batejar com l'Antonio López català, ni més ni menys.

Recordo el Pedro quan començava, ens pintava als seus amics aguantant mussols dissecats del Mas Noguer de Viladrau o violins, la seva època dels dibuixos d'ibis, eines absortes i pedres wagnerianes, i penso en el camí fet fins aquesta explosió de llum i color a l'arena que t'incita a cridar-li: "maestro!" "Vaig començar a pintar fa 25 anys arran d'una depressió, m'hauria agradat escriure però no era el meu fort. Al principi va ser com una teràpia. Després em van animar a mostrar-ne el resultat i va agradar, i llavors m'hi vaig dedicar seriosament". Autodidacta, va començar, diu, dibuixant insectes i el món del camp. A poc a poc es va anar connectant amb l'univers de la gran pintura. "La pintura italiana primitiva va ser una revelació. I Fra Angélico, que continua sent un dels meus preferits. I Van Eyck per la utilització del color". Des de l'inici, Pedro Moreno va optar pel realisme. "M'encanta la pintura abstracta, però a mi el que em surt de manera natural és la reproducció fidel. Encara que no és l'hiperrealisme nord-americà". Bé, aquells dibuixos minuciosos..." Al principi sí, era un repte. Les fulles picades per un insecte, el deteriorament. Però m'he anat allunyant de la fidelitat absoluta, provo d'interpretar la realitat com un músic que s'enfronta a la partitura i li dóna una forma".

Amb el temps, el pintor veu unes constants en la seva obra. "Les coses que m'interessen, la història, l'arqueologia, la nit, el que és meu. Jo torno sempre a Pompeia. Em fascina aquell temps detingut, la vida immobilitzada, els cossos conservats. I Egipte i l'escultura grega. D'aquí ve en part el meu interès pels cossos dels toreros, l'actitud hieràtica, els peus ferms". Els seus esculturals diestros també apareixen incomplets, el pit, les cames, les natges, les ajustades (!) malles com dorífors i diadumens de l'antiga estatuària però vestits amb traje de luces. "Un fil conductor en la meva pintura és l'atracció pel que desapareix, pel que es perd, per la desolació". És així; sigui per les escultures del passat o pels paisatges urbans de la Barcelona anterior als Jocs Olímpics, els edificis dels quals "s'anaven esvaint mentre els pintava".

Admira Antonio López, però marca unes distàncies. "No comparteixo la seva actitud de dubte davant del quadre; la lentitud en part sí, el realisme ja ho té, això". Observa en la pròpia pintura elements fixos com l'amor a la tècnica i l'ofici, la influència dels mestres —Giorgione, Piero della Francesca, més sorprenentment Rothko—, i una evolució, cap a aquell anhel d'arribar a interpretar "la dura realitat que ens envolta, aquesta Edat del Ferro en què vivim".

Li dic que emociona en la seva tauromàquia el contrast entre l'eufòrica brillantor i els colors dels vestits de torero i la sensació de pèrdua, d'aflicció, d'obscura recança que també emanen. "És de nou un món que desapareix. La lídia sempre m'ha agradat tot i que no com a pur aficionat sinó des del punt de vista estètic. No se m'havia ocorregut pintar-la abans, em semblava que podia quedar kitsch. I va ser quan m'ho va recomanar el meu pare, que tenia un bon ull per la pintura, 'per què no t'apropes al món dels toros?'. Fent-ho, he descobert la meravella de l'or i la plata dels vestits antics. Els dels duxs venecians, dels aristòcrates de Flandes o dels magistrats romans. Ara, aquests ornaments només es veuen en la lídia o en els casaments de la monarquia britànica. El plaer d'un vestit turquesa o un brillant verd lloro en un home".

Moreno ha essencialitzat la tauromàquia en l'home solitari envoltat d'or. No és, destaca, "una reinvindicació de la festa", ni "una melancolia concreta de la mort de la festa". Ell aprofita aquest sentiment crepuscular i aquells cossos de ballarí, d'atletes antics de crater grec. No hi ha, malgrat el detall de capes, banderilles, monteres i cossos, gens de sang als seus quadres.

El pintor és conscient que la seva bonica col.lecció es pot utilitzar per reivindicar la festa. "Entenc la gent que s'hi aferra", diu, però matisa que el seu interès es mou en el que és antic, en allò etern que comparteix la lídia amb els sacrificis etruscos i els secrets del passat.