Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Un solar a Vallcarca

Avui no tractarem d'un edifici, ni d'una exposició, sinó d'un solar. Un solar és un inici; d'alguna manera és l'origen de qualsevol edifici. Hi ha qui pensa que els edificis comencen en un projecte d'arquitectura, i és cert que l'edifici primer s'ha de dibuixar, però abans s'ha d'imaginar a partir d'idees que hem activat per diferents raons, entre altres pel lloc. El solar ja conté en certa mesura les instruccions per l'edifici que encara ha de néixer.

Durant aquests darrers anys, pràcticament no hem vist solars, més aviat hem vist enderrocaments i grues. Hi havia tanta voracitat per construir que, mentre per un extrem encara marxaven els llogaters, per l'altra ja començava l'excavació. Avui, amb l'economia al ralentí, els solars es poden veure com el que són. Si ens hi detenim una mica, almenys en el cas dels de la meva generació, les nostres ciutats també estaven fetes de solars que eren imprescindibles per construir el nostre caràcter ciutadà. Els arquitectes, que sempre tendim a cercar paraules que ens reafirmin en la nostra peculiar identitat, en diem buits urbans, amb aquesta típica mania per complicar-nos la vida, però són solars.

Als peus del vessant sud del viaducte barceloní hi ha 'aparegut' un espai

De l'avinguda de Vallcarca s'ha volgut fer una Meridiana en versió muntanya

El solar de què tractem ha aparegut als peus del vessant sud del viaducte de Vallcarca. El lloc és del tot singular a Barcelona, ciutat amb una topografia més aviat previsible, amb accidents geogràfics comptats i que quasi ha fet desaparèixer barrancs i rieres. En aquest cas, el viaducte, pesant i poderós, testimonia que, ja fa temps, la ciutat havia acceptat aquest lloc d'una manera natural, el viaducte és la confirmació d'aquesta complicada topografia. Si hi afegim la diversitat de teixits urbans que es troben en aquest lloc, amb un conjunt significatiu de torres i cases encaixades en petites parcel·les als peus de l'imponent viaducte, en podem explicar la singularitat.

El que ha passat amb l'avinguda de Vallcarca fa pensar en un dels conjunts d'equivocacions més flagrants dels darrers anys. Podríem dir que el que ha prevalgut és la voluntat de convertir aquest singular carrer en una versió de la Meridiana, però de muntanya. Errors d'escala, de factura i una miopia total envers el caràcter divers de la ciutat, que es tradueix en una Barcelona massa sovint vulgar, uniforme i gegantina, com tan bé expressa el bloc del Patronat Municipal de l'Habitatge construït al davant d'aquest mateix solar.

A l'inici del film Mon Oncle (1958), Jacques Tati feia un retrat breu del contrast entre la nova i la vella ciutat. La càmera passa de l'escenari d'una ciutat amb llambordes, botigues, carros, cavalls, fanals i cases de contingència, on viu precisament el protagonista, a una altra d'asfaltada, lineal i amb el tràfic endreçat amb fanals moderns i semàfors. Com qualsevol crítica, podem matisar-la, és clar. Però des d'aleshores, no hem après res? El caràcter urbà d'aquella part de l'avinguda de Vallcarca, sotmès durant els darrers anys a una suspensió de llicències, comparable al bloqueig de Cuba, ha donat per fi el resultat desitjat: justificar l'enderroc de les cases i torres inevitablement degradades per poder edificar un conjunt de blocs aïllats d'habitatges i un carrer que, amb un pendent fora del raonable, intenta connectar l'avinguda amb el viaducte de Vallcarca.

Però ara el solar, com tots els solars, encara és una promesa. Quan imaginem en què es podria convertir, no podem oblidar el que era, el que proposa el planejament urbanístic i, alhora, tenir nostàlgia d'una proposta intel·ligent. El solar permet pensar en solucions que d'alguna manera ja conté implícitament. Les vores, la topografia, l'escenari del voltant i el caràcter en determinen el resultat. Prenent l'expressió de la urbanista Maria Rubert "la ciutat no és un full en blanc", podríem afegir: "Un solar no és un full en blanc". Se'l pot interpretar com el fragment d'un text ja escrit que hem de completar i que, d'alguna manera, té més components projectuals que els dibuixos d'un pla urbanístic. En aquest sentit, el solar és una oportunitat per imaginar, no sobre el paper, sinó sobre el lloc, el que podria passar. Aquesta ciutat, amb tants pocs bons solars, necessita millors idees.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de diciembre de 2011

Más información

  • ARQUITECTURA