Alegria, alegria!

Els nostres intel·lectuals estan tristois. Quan no els fa mal Europa, pensen que Occident va errat, senten que la Cultura ja no té la centralitat que diuen que tenia o proclamen que, ara que ells ja no hi són, la Universitat s'acaba. Als nostres intel·lectuals els fa mal el futur, pateixen per qui llegirà Petrarca o Kleist. Viuen consirosos perquè tot el que hem aconseguit com a societat se'n vagi en orris. Manen els mercats, oh, cosa mai vista.

Es veu, doncs, que el futur del món no és com ells l'havien imaginat. El Futur del Món! Poca broma, que ells l'havien imaginat, el futur del món. El món està tan cardat que no té temps per donar-los més llorer, ni exposicions ni projectes; els seus assajos, quan n'hi ha, no és que no es reeditin, és que no troben editor; els retallen el sou i sembla que trontolla alguna cadira... Potser era només el seu futur, el que havien imaginat. Definitivament, el món s'acaba de debò. D'aquí a pocs mesos ni tan sols girarà.

Stefan Zweig es va suïcidar perquè el seu món d'ahir s'acabava i després va venir un altre món que es veu que ens ha portat no sé quantíssim benestar i que també es veu que s'acaba. No sé pas què en dirien, els nostre intel·lectuals, si en comptes d'una crisi hagués vingut una guerra, però veient aitals rauxa, valentia i empenta em sembla que veuríem unes corredisses olímpiques. Quins intel·lectuals! Tot anava com anava, però com que resulta que no s'hi veien més enllà de la closca pelada dels happy few, tot anava bé... I ara resulta que el món és tan injust que s'acaba abans que el gintònic. Per sort, els que s'acaben són ells