A la Rambla

Són ucronies literàries, però de vegades va bé pensar-hi. Com narraria Josep Pla un altre viatge en autobús? Quines cartes s'enviarien avui Màrius Torres, Joan Sales i Mercè Rodoreda? I a Josep Maria de Sagarra, li agradaria la Rambla?

No ho podem saber del cert, però és previsible que a algú que escriu contra "la incorrecta i l'estúpida moda d'anar els mitjons al garró", no li fes gaire gràcia la gernació de xancletes i d'espatlles tapades amb tirants i embrutides amb tatuatges. Fa vuitanta anys d'això i, sí, els temps han canviat i nosaltres també. Si bé o malament, no ho sabem.

L'única passejada tranquil.la que es pot descriure avui a la Rambla és la de les sis del matí. La resta no és una passejada, és una manifestació. Les estàtues humanes? El que donaríem per un article de Sagarra sobre aquesta monstruositat, ell, que filava tan prim amb les parades de les floristes: "no tot es pot funcionalitzar, i una de les coses prohibides, en aquest sentit, és la Rambla".

La Rambla, avui, ha esdevingut una funció pura, una eina, una utilitat turística. Entre els que venen xiulets, els carteristes, la nosa de les estàtues, les putes de Petritxol a la Boqueria, els que posen música i diuen que ballen, els cambrers que cobren dotze euros per una cervesa, les terrasses i les parades que ja no saben què fer-ne, pobre Sagarra...

Un aperitiu avui a la Rambla és el que més s'acosta a un malson. Ja no acull ningú, és indiferent als turistes i s'espolsa els de casa. Sagarra descriu una Rambla fatigada, l'any 1932. Avui, per motius que potser no són tan diferents, la Rambla sembla esgotada. I anar-s'ho mirant.