Viatge a Armènia

En ple període soviètic, Stalin demanava —eufemisme per "exigia"— que els intel.lectuals i artistes del país viatgessin a les repúbliques annexionades a la Unió per fer-se una idea de quina enorme florida de cultura hi havia sembrada a les terres de l'URSS i, encara més, per adonar-se que cap racó de l'enorme territori de les Rússies no romania aliè a les directrius del Kremlin: no solament en matèria territorial, sinó també en matèria d'uniformitat doc-trinària.

Així va ser com Óssip Mandelstam, segurament el més gran poeta clàssic que vagi donar Rússia al segle XX —deixo a banda el monumental Maiakovski i el gran pertorbador Khlebníkov—, en companyia de la seva dona, va fer un viatge de mig any a Armènia —això ja era només una "província", en aquella època— amb la tàcita obligació de reportar, en tornar a Moscou o allà on fos, com era de gran i poderosa l'ombra staliniana, sibil.lina. Això fou de maig a octubre de 1930. Però no hem de creure que Mandelstam fes de mal grat aquest viatge, perquè considerava Armènia el bressol de la civilització russa —com gairebé tots els membres del grup dels alcmeistes, com Gumiliov, Akhmàtova o Gorodetski—: va viatjar per trobar-hi l'estrany sincretisme armeni entre la cultura jueva —el mont Ararat, bíblic, es trobava als seus dominis geogràfics—, l'hel.lenística, la romana i la cristiana. Damunt, Armènia havia estat secularment un país perseguit i anorreat per totes les civilitzacions possibles —les que l'envolten, en primer lloc— i això movia Mandelstam a un sentiment més de pietat i de passió occidentalista que de curiositat passavolant. Annexionada a Rússia el 1922, Armènia va deixar de ser, per molts decennis, el que mereixia ser en raó del seu llegat històric, cultural i lingüístic (encara que l'ínclit Nikolai Marr, amb més fidelitat soviètica que saviesa de gramàtic, va pretendre confondre en una arrel comuna totes les llengües d'Occident: basc, etrusc, llengües indoeuropees i llengües semítiques: té valor, la cosa!).

"Mandelstam presenta la dignitat de l'home que viu per damunt dels fets polítics"

Conseqüència d'aquest viatge va ser una sèrie fastuosa de proses i de poemes, Armènia en prosa i en vers, ara magníficament editat, traduït i anotat per Helena Vidal, Barcelona, Quaderns Crema, 2011, amb bon estudi preliminar de Gueorgui Kubatian, que, pel cognom, deu ser armeni, i epíleg de Nadejda Iàkovlevna Madelstam, l'esposa del poeta. Tant les proses com els poemes són de primera qualitat —i més que deuen ser-ho en llengua original, perquè Mandelstam tenia una oïda i una passió fonètica extraordinària— i permeten fer-se una idea de fins a quin punt un poeta de debò no estarà mai disposat a viatjar pel món, convidat per les autoritats polítiques, per acabar destil.lant-ne un pamflet propagandístic, encomiàstic o hagiogràfic de la persona, o de l'animal, de Stalin. Com explica Nadejda Iàkovlevna, Mandelstam no creia, malgrat tots els fets revolucionaris de Rússia, que la tradició cultural de totes les repúbliques soviètiques (encara menys la d'Armènia) s'hagués interromput mai: "El món i el pensament europeus havien nascut a la Mediterrània: allà va començar la història dins la qual ell vivia i la poesia dins la qual existia". I encara: Armènia va donar al nostre poeta d'avui aquell "segon alè" que li va durar la resta de la seva existència, cosa que també accepta Victor Terras al Handbook of Russian Literature, Yale University Press, 1985: el meu imprescindible vademècum per a qüestions de literatura russa de tots els temps.

Malgrat que va memoritzar i destruir els poemes més compromesos, Mandelstam va acabar sent perseguit per la censura i la policia russa, i va ser detingut i desterrat, per primera vegada, el 1934. El maig de 1937 el van tornar a desterrar, i va morir en un camp de concentració l'any següent. No seria rehabilitat fins al 1957, després de la mort de Stalin. Avui, com ahir, la més gran dignitat sol trobar-se en els homes i les dones que han alçat la seva consciència per damunt dels avatars i la barroeria dels que manen.