Idealisme 'versus' possibilisme

El tret més notori d'aquestes personalitats tan diferents que foren Francesc Macià i Lluís Companys rau en un fet essencial: Macià ho feia tot pel seu ideal més preuat, la llibertat de Catalunya. Després vindrien els camins per ajustar-la amb la justícia social. Tot dins un manifest liberalisme, entès com l'expressió suprema de la llibertat. Companys, en canvi, és el polític que evoluciona paral·lel al temps que viu. Home republicà populista, amb més actuacions que objectius precisos i concrets, no és un idealista com Macià, és un audaç possibilista.

El fet nacional

Macià, militar de carrera amb tot el que això significava de valors i actituds davant el seu compromís amb l'Exèrcit d'Espanya, contragué matrimoni amb Eugènia Lamarca el 1887, a Lleida. El fet de tenir relació constant amb la gent del país, des de pagesos i propietaris, a batlles i lletraferits de la Renaixença, va fer que s'amarés de catalanitat. De mica en mica, Macià començà a ser molt més sensible a les dificultats que tenia la gent normal i corrent. La Primera Guerra Mundial, l'esclat de les nacions oprimides sota imperis caducs, l'exemple d'Irlanda i la profunda corrupció de la política espanyola el va conduir a un ferm nacionalisme irreductible que no abandonaria mai més. Fins i tot, optant per la via armada. Era una de les persones més odiades pel General Franco; com em digué Ramon Serrano Suñer: un militar espanyol convertit en un independentista irredempt.

Companys, a diferència de Macià, arribà al nacionalisme per l'evidència personal de tot el que visqué durant la guerra civil, fos per l'actuació franquista o per la greu decepció vers la República Espanyola. Evolucionà des de l'espanyolisme reformista al federalisme per acabar en un ferm catalanisme nacionalista. De profundes arrels rurals, llicenciat en Dret, fou un home de primerenca vocació política, pertanyent a una munió de partits: el 1900 havia fundat l'Associació Escolar Republicana amb companys de la facultat, com Francesc Layret i Josep Maria Espanya. Posteriorment, passà a la Joventut de la Unión Republicana encapçalada per Nicolás Salmerón. Amb l'adveniment de Solidaritat Catalana formà part de la coalició Esquerra Catalana que el 1910 desembocà en la Unió Federal Nacionalista Republicana; i després seria al Partido Reformista. El 1915, en fundar-se el Bloc Republicà Autonomista, s'hi adherí. A partir del 1921 es lliurà a l'organització de la Unió de Rabassaires. També ingressà a la lògia francmaçona Lealtad. El març de 1930 el grup polític que gira entorn del setmanari L'Opinió presentà un Manifest d'Intel·ligència Republicana on es demanava la separació Església-Estat, garanties de llibertat de premsa, reforma agrària, justícia social, respecte de les llengües i implantació d'una República federal. Un dels signats seria Companys.

Relacions amb Espanya

Macià, Passà de ser un home fidel a la monarquia i orgullós de ser espanyol i militar a intentar la independència de Catalunya amb l'ajut del moviment obrer i la lluita armada catalanista. La seva estada a les Corts espanyoles el va convèncer de la impossibilitat que Espanya tingués un mínim respecte a Catalunya per la via democràtica. Va jugar la carta republicana i la Generalitat que se li suggerí per temor a la resposta militar espanyola, però no va deixar mai de voler la llibertat completa de Catalunya.

Companys Va fer una política personal i de partit de trajectòria evolutiva, que anà des del republicanisme espanyol, on hi participà de forma convençuda, fins al nacionalisme més complet d'emancipació en l'etapa final de la guerra civil i el posterior exili. Sempre, fins aleshores, va creure en l'actuació conjunta amb les esquerres espanyoles. En l'exili a França posterior al triomf franquista el colpí la desconsideració de les autoritats republicanes —Azaña i Negrín especialment—, fet que explica la seva contundent actuació final i el seu testament polític.

Organització del partit

MaciàEra un ferm partidari d'arribar políticament fins on fos possible, accelerant si calia la història, com els Fets de Prats de Molló i el fracassat intent d'invasió militar de Catalunya (novembre de 1926). Més polític del que s'acostuma a afirmar, va saber sumar el seu ideari a un altre de més gran projecció en el moment de la fundació d'ERC el 1931. Creia que el partit havia de supeditar-se al seu lideratge i que tota reivindicació de Catalunya havia de fer-se des del màxim d'ambició des del principi; després ja hi hauria temps de negociar, si calia. D'aquí el seu greu enfrontament el 14 d'abril amb Companys en no especificar aquell quina mena de República proclamava.

Companys Sempre home de partit, de passadís, de negociació constant, de plantejament possibilista, va canviar de forma de fer nomès per l'època de grans transformacions que va viure, sobretot a partir d'haver de suplir tot un mite como fou el Macià president. Va fer equilibris en les diverses organitzacions que vivien al si d'ERC. L'enfrontament amb Macià en proclamar la República el superà, però alhora va saber adaptar-s'hi. Home clau, amb Carles Pi i Sunyer, en la formació del Front d'Esquerres a Catalunya (Front Popular), es mostrà sempre molt amatent al pensament internacional del moment. Sense dubte, un home d'una intuïció política innegable.