Miró solidari

JOAN MIRÓ. CARTELLS

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS

Museu d'Història de Catalunya

Fins al març del 2012Que Miró fos un artista molt prolífic i generós és sabut, però només veient la quantitat de cartells que va crear per a associacions, col·lectius i esdeveniments de tot tipus és possible fer-se una idea de fins a quin punt estigués involucrat en la vida quotidiana de la seva Catalunya natal. Ho il·lustra l'exposició Joan Miró. Cartells d'un temps, d'un país, que aplega al Museu d'Història de Catalunya unes quaranta peces representatives del compromís cívic, polític i cultural de l'artista. Per centrar-se en aquest aspecte, la mostra prescindeix dels cartells vinculats a les seves pròpies exposicions i altres esdeveniments artístics, excloent-ne els que va fer per a les dues inauguracions de la Fundació a Montjuïc: el juny de 1975 i la definitiva un any després, coincidint amb la donació dels seus dibuixos preparatoris.

La mostra arrenca amb dues peces emblemàtiques: el segell Aidez l'Espagne, concebut el 1937 amb l'objectiu de recaptar fons per a la causa republicana i una publicitat en català (creada el 1968, encara sota el règim franquista) per al diccionari enciclopèdic Salvat Català, el nom del qual donava motiu a una doble lectura. "Diversos productes van haver de traduir el seu nom al castellà. En aquella època no era gens habitual veure una publicitat en català pels carrers", assegura Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró, on s'exposa la gran antològica L'escala de l'evasió. Aquell mateix any, el 1968, Miró va fer també el pòster per a la primera celebració de l'1 de maig, dia dels treballadors. "Molts d'aquells cartells van ser destruïts per les autoritats", recorda Agustí Alcoberro, director del museu.

El recorregut inclou anuncis per al músic experimental John Cage i la companyia de dansa de Merce Cunningham, però també per al congrés de pediatria, la tornada ciclista i el Barça. "Un cartell per als excursionistes i un cartell per al futbol, no és per als excursionistes ni per al futbol, és per a Catalunya", va afirmar Miró, que sempre es va definir a si mateix rotundament "un pintor català". De vegades els feia per donar suport a causes humanitàries com els d'Amnistia Internacional i la Unesco (a la imatge), que es van vendre per finançar aquests organismes, però ell mai no els va cobrar. Alguns cartells s'exposen amb cartes, dibuixos preparatoris i fotografies de l'època. Són els que tenen més història, com el del Congrés de la Cultura Catalana o el cèlebre Volem l'Estatut, amb les últimes dues lletres com si caiguessin i la signatura de Miró a dalt, de manera que també es podria llegir Volem l'Estat, tots dos de 1977.