Ser-hi o no ser-hi

Te'n pots refiar d'un diccionari sobre la literatura catalana on hi surt en Celdoni Fonoll i no en Ferran Torrent?", em preguntava l'altre dia un reputat crític literari en desacord amb el criteri de selecció dels autors inclosos al ND62LC. La discussió i les suspicàcies, doncs, ja han començat. El dilluns passat, dia de la presentació, ja se'n parlava. Ser-hi o no ser-hi, aquesta serà, m'imagino, la shakespeariana polèmica que servirà per acompanyar el llançament d'una obra de referència que faltava a les llibreries i que, en la majoria de països pròxims, forma part de la sempre relativa normalitat editorial.

I serà una polèmica amb diversos vessants, que generarà preguntes com, posem per cas, aquesta: ¿hi hauria de sortir Eduardo Mendoza, autor de dues obres de teatre i d'un munt d'articles en català? I Vázquez Montalbán, ¿hauria de tenir un article propi per les cançons que va escriure per la Guillermina Motta o ha de conformar-se amb aparèixer citat a l'extensa, documentada però opinable entrada dedicada a la literatura en castellà?

A l'hora de la veritat, potser no seran tan polèmiques les més de 3.000 entrades com les vés-a-saber-quantes absències i sortides. Diuen que l'escàndol és un element publicitari molt eficaç i útil, un lubricant de comercialitat en aquests temps de màrqueting, però en el cas d'aquest ND62LC la polèmica no hauria -tot i el seu encant- de fer-nos perdre de vista la utilitat i la necessitat d'una obra d'aquestes característiques (o similars), que ha servit, si més no, per reunir esforços generalment dispersos i unificar, com diu el professor Enric Bou, la feina d'un munt d'especialistes.

Majoritàriament, el diccionari inclou articles informatius sobre l'obra i la biografia d'escriptors en català però no es limita només a l'àmbit de la creació literària, sinó que va una mica més enllà. Editorials (de La Magrana a Columna passant per Quaderns Crema -per sort, no calia que les editorials incloses haguessin nascut abans de 1950-, revistes (Tretzevents, La Tramuntana, Els Marges...), moviments, conceptes, manifestos, pseudònims d'autors reconeguts, tota l'activitat que es genera al voltant de la literatura hi tenen cabuda.

Les editorials, per exemple, hi són representades amb un article, però als més nostàlgics potser els hauria agradat trobar-hi algun exemple d'empresa-bu-nyol, que també n'hem tingut. La tempestuosa editorial Laia, històrica per la qualitat inicial del seu catàleg i per l'empenta que va donar a l'edició en català a mitjans de la dècada dels vuitanta, no hi apareix. I és una llàstima. Hauria estat divertit llegir un article on s'expliqués com, cada vegada que un dels autors damnificats per les promeses incomplertes i els contractes violats de l'editorial intentava aclarir la seva situació (Josep Vallverdú, Carme Riera, Josep Maria Carandell, Víctor Mora o tants altres) i, humiliat per les circumstàncies, es presentava a les oficines per reclamar allò que li pertocava, l'amo s'amagava, alehop, al lavabo.

Era un moment extraordinari, tragicòmic, amb un protagonista surrealista i d'una gran força literària. Però els responsables del diccionari potser han fet santament de no referir-se a aquestes misèries d'una literatura que, perfectament homologable amb les literatures veïnes, també té el seu grau de corrupció en forma de confusió en les liquidacions dels drets d'autor, forats negres contractuals, barruts, penques, aprofitats, premis trucats, silencis còmplices, suposats clàssics, autors d'una obra exageradament publicitada que no arriben a la sola de la sabata de la factura de telèfon que els ha permès promocionar-se, i altres formes de delinqüència menor i de picaresca nostrada, deficiències promocionals, ploramiques compulsius, negocis amb l'administració, lectures obligatòries, etcètera. Un material que potser seria més apropiat per una novel.la -històrica i tràgica, naturalment- o per un tango que no pas per un diccionari.