Pendents de Puyal

H i ha molta gent que no es cansa mai d'escoltar Puyal, el segueixen allà on va, tant hi fa que sigui a la ràdio, a l'aula de la universitat o en un acte ciutadà. Aplaudeixen tot el que diu i admiren el seu ritual, metòdic fins a l'obsessió, sempre primmirat, a vegades tan rigorós que pot semblar que li falta naturalitat. D'aquí ve que n'hi hagi també uns quants que fugen del mestre perquè els carrega, els sembla poc espontani i força repetitiu, pensen que peca d'endogàmic, sobretot quan és capaç de fer-se renyar a si mateix. Al voltant de la seva figura sempre hi ha la mateixa música. Ja està tot dit, tot és sabut, i només queda el consol de llegir crítics que el saben desxifrar amb complicitat i alhora distanciament com Sergi Pàmies.

Arribats a aquest punt, a vegades és bo fugir tant de la militància com de l'animadversió i deixar-se sorprendre. Una de les millors ocasions pel repte que suposava, per l'escenari i per l'auditori, va ser el pregó de la Mercè. Aquí Puyal va ser especialment lúcid. Va escriure un text per a la gent que encara llegeix, que no es conforma només amb passar titulars i mirar fotografies, i un altre per als que miren i escolten.

Tots dos estaven fets amb talent, intel·ligència i qualitat, i també amb estimació a l'ofici, a la ciutat, al país i a la llengua. Vaig trobar especialment didàctica la versió oral, molt ben elaborada. A un altre assistent, en canvi, li va semblar tant bona com excessiva. Vàrem discutir una estona fins que va confessar que el problema era que aquell pregó, com passava amb d'altres coses, regalimava massa puyal i a la festa major no s'esqueia. Aleshores li vaig recomanar que llegís la versió escrita, sense la figura i el to del mestre, i li va semblar excepcional.

Puyal se les sap totes.