Contra el mite

Si ho sé comptar bé, Noticias de libros, aparegut fa un parell de mesos, és el novè recull de papers inèdits o dispersos de Gabriel Ferrater, i en certa manera completa la publicació pòstuma de la seva obra no poètica. Els treballs de crítica d'art i de lingüística van quedar aplegats en dos volums del 1981, Sobre pintura i Sobre el llenguatge; pel que fa a la crítica literària, el volum Sobre literatura (1979), es va complementar primer amb les conferències transcrites als llibrets La poesia de Carles Riba (1979) i Foix i el seu temps (1987) i després amb els articles d'enciclopèdia recollits a Escritores en tres lenguas (1994), i també, en part, amb els volums miscel-anis i de correspondència Papers, cartes, paraules (1986) i Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos (1995). A l'òrbita dels papers sobre literatura cal afegir-hi ara, finalment, aquest nou volum, que aplega 225 informes de lectura redactats entre 1961 i 1972.

El país, ves per on, se'l va cruspir, i el va convertir en una institució: va fer-ne un personatge de llegenda, i ell no ho va saber evitar

Si és cert que una mica més de la meitat d'aquests informes ja s'havien publicat a Papers, cartes, paraules, també ho és que Noticias de libros dóna a conèixer per primer cop 105 informes que Ferrater va presentar entre el 14 de juliol del 1963 i el 18 d'abril del 1964 a l'editorial Rowohlt, d'Hamburg, i que, al marge de l'interès que comparteixen amb tots els altres reports sobre llibres, aquests informes alemanys tenen la peculiaritat d'haver estat elaborats en una ocasió singular. Tot just passats els quaranta anys, Ferrater se n'havia anat d'Espanya amb la intenció ferma de no tornar-hi: estava decidit a establir-se a l'estranger i a guanyar-s'hi la vida de la mateixa manera com se l'havia guanyada al seu país almenys d'ençà del 1952, és a dir fent feines editorials. Però allí, a Hamburg, les circumstàncies eren prou diferents de les que Ferrater havia conegut aquí. Per començar, és clar que a can Rowohlt, on es parlava una llengua que ell encara havia d'esforçar-se a dominar, ningú sabia ben bé qui era Herr Ferrater -ni, probablement, com havia anat a parar allí dalt-; per tant, a l'hora de posar-se a emetre informes aconsellant o desaconsellant la publicació de les obres que li encarregaven de llegir, li calia demostrar de seguida, i abans que res, amb quina competència era capaç de pronunciar-se tant en relació amb la qualitat dels llibres llegits com en relació amb la viabilitat que poguessin tenir en el mercat literari alemany.

El canvi de marc cultural i d'idioma -a desgrat que a Noticias de libros els textos s'hi presenten traduïts al castellà-, i també la falta d'un interlocutor de confiança i la voluntat de fer patent la pròpia aptesa professional, es poden percebre llegint els papers d'Hamburg; sens dubte, sí, però em fa l'efecte que el més decisivament revelador, des d'aquest punt de vista, és que la diferència entre els informes alemanys i els informes espanyols no sigui tan notòria com es podria esperar i es redueixi a una qüestió de grau, a un simple matís, en lloc de ser una qüestió de fons. Perquè en la innegable brillantor dels papers que Ferrater va escriure per la gent de Rowohlt no hi trasllueix cap seu esforç per impostar la veu o per construir-se una imatge adequada al lloc nou que s'havia triat: com quan escriu informes sabent que el llegiran Jaime Salinas o Joan Ferraté, qui parla és ben bé ell mateix, amb la saviesa lúcida i la ironia esclatant de sempre, i els lectors no deixem de reconeixe'l ni un moment. El fet clau, si de cas, és que aquests papers professionals escrits en anglès i en alemany per una editorial del nord d'Europa formin part, indiscutiblement, de l'obra de l'escriptor català Gabriel Ferrater.

Ben mirat, però, la cosa no és tan estranya. Gabriel Ferrater va començar precoçment a procurar-se una formació vasta i robusta, i el seu temperament intel.lectual, exhuberant i alhora rigorós, el va portar molt aviat a buscar-se arrels en les cultures més fèrtils de la tradició europea -la francesa, l'anglesa, l'alemanya- i a fer treballar aquestes arrels en el seu tros. És natural, doncs, que no li calgués cap disfressa per sentir-se còmode -relativament còmode, si més no, en l'ordre intel.lectual- fent feina per una editorial d'Hamburg: de fet, la raó que ho explica -la diguem-ne universalitat de Ferrater- no costa gens de veure que nodreix en molt bona mesura els seus escrits de crítica d'art, els seus treballs de crítica literària i els seus assaigs de lingüística (i no hem de fer giragonses per adonar-nos-en, perquè ho tenim tot a l'abast en els nou volums que deia a l'inici). Ara, aquesta universalitat, ¿no és també, no ja a la base, sinó a l'origen mateix de la poesia de Gabriel Ferrater? I tant que sí: hi és, i manifestament. Per això, entre altres coses, un dels trets més rellevants d'aquesta poesia és la seva excentricitat radical en el panorama literari català.

Al paper en prosa que tanca Da nuces pueris (el seu primer llibre de versos, que va publicar el 1960, a la ratlla dels 38 anys), Ferrater destina tot un paràgraf, el segon, a precisar la seva filiació poètica. Després de fer l'elogi de la poesia medieval ("que no em deixa enyorar les grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en ondulació"), confessa que l'únic poeta antic que ha arribat a conèixer és Catul i que, "dels recents, he provat de fer-me un racó a l'ombra de la branca de la poesia anglesa que surt a Thomas Hardy i s'allarga amb Frost, Ransom, Graves, Auden". Immediatament després, dins del mateix paràgraf, Ferrater cita encara Brecht, i també Ausiàs March i Josep Carner, però amb això no atenua l'asseveració explícita que, posat a triar-se companys de generació, ell se sent més a la vora de Robert Lowell o de Philip Larkin que no pas de Joan Brossa. I no són ganes de fotre la meitat del personal i prou: l'advocació de Thomas Hardy i els seus rebrots de banda i banda de l'Atlàntic lliga, pel cantó formal, amb la reivindicació dels medievals en contra dels renaixentistes mel.liflus, i d'altra banda té molt a veure amb la qualitat intrínseca de la mena de poesia que Ferrater donava a conèixer amb el seu primer llibre i que desplegaria en els dos següents, Menja't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966): una poesia que prova de representar el que potser podríem dir-ne els mecanismes racionals de l'emoció (i no pas de descriure els fets que els hagin pogut desencadenar) buscant una màxima intensitat expressiva i, alhora, rebutjant qualsevol cessió a la boirositat o al sentimentalisme.

Aquesta mena de poesia, per descomptat, no tenia precedents en català, i no encaixava en la pugna desfermada aleshores, just després de la mort de Riba, entre els defensors del vell ordre simbolista i els propugnadors de la bona nova realista. Al mateix temps que insòlita, però, era una poesia d'una maduresa tan manifesta, una poesia tan convincent, que no hauria estat estrany que hagués aixafat el seu autor, convertint-lo, segons el vell costum del país, en tota una "generació literària". Gabriel Ferrater es va encarregar d'evitar-ho, i ho va fer de la manera més dràstica: va reunir -i corregir, i reordenar- els seus tres llibres de versos en el volum definitiu que és Les dones i els dies (1968), i hi va anteposar un epígraf -en anglès- que donava a entendre que tenia raons de pes per plegar de poeta. I va plegar.

Però el país, ves per on, se'l va cruspir igualment, i el va convertir en una institució d'una altra mena: va fer-ne un personatge de llegenda, i ell no ho va saber evitar. L'exercici de la docència, com a professor de lingüística i de crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona, va contribuir a fer créixer la llegenda. I quan el 27 d'abril de 1972, pocs dies abans de fer 50 anys, Gabriel Ferrater es va suïcidar, la llegenda va començar a convertir-se en mite. I el mite, és clar, no ha fet sinó entenebrir la figura de l'autor i, sobretot, la seva obra.

Contra aquest mite, l'únic remei il-luminador és la lectura. Noticias de libros, igual els altres vuit reculls d'obra dispersa de Gabriel Ferrater, és un esquer excel.lent. En la mesura que són obra de la seva persona, i no pas del seu mite, tots aquests papers pòstums van a favor de Ferrater i de la seva poesia. A favor de la felicitat dels seus lectors.