Quedar-se a casa

Barcelona va millorant la cartellera d'exposicions estival, i no només adreçant-la als passavolants sinó també per al públic local que es queda a casa. Devorar París. Picasso 1900-1907, del Museu Picasso, coorganitzada amb el Van Gogh Museum d'Amsterdam i amb Marilyn MacCully de comissària, presenta una selecció emocionant de picassos blaus i roses, juntament amb obres d'altres autors importants que s'hi contextualitzen: Gauguin, Puvis de Chavannes, Steinlen, Matisse, Redon, Daumier, Toulouse-Lautrec, Cézanne, Van Gogh... D'aquests s'ha tirat massa de veta en detriment dels col.legues catalans que a penes hi treuen el cap, sense ni un Casagemas ?només hi ha uns dibuixos fets a dues mans amb el malagueny?, ni tampoc cap Nonell, Anglada Camarasa o Manolo. Però, malgrat aquest gran handicap fruit d'una mirada potser massa altiva, és una exposició esplèndida.

El Macba segueix fent pans de les engrunes de l'art català dels anys 70, aquest cop amb els ulls posats damunt d'Àngels Ribé. Mentre, La Pedrera opta per un producte barat i eficaç: una retrospectiva de Català-Roca feta de còpies i ampliacions actuals on, fins i tot, s'hi ha colat una foto repetida. CaixaForum ofereix un material variadíssim destinat a acaparar famílies senceres. El més atractiu és L'efecte del cine amb l'hipnòtic i fulgurant Tràiler de Saskia Olde Wolbers, les estrelles caigudes de Kelly Richardson, l'eix lumínic d'Anthony McCall o el diàleg mut en 35 mil.límetres de les dues màquines de Rodney Graham. Unes filmacions molt més ben projectades que quan se sol presentar en una sala d'exposicions o un museu on el cinema queda sense efecte però amb majúscula. Com a contra-posició, Retrats de la Belle Époque omple de gom a gom les altres sales de la Fàbrica Casaramona, amb un reguitzell de marqueses i famílies riques que acaparen l'atenció dels visitants que s'hi passegen entusiasmats, i on també hi ha obres mestres, com l'Autoretrat d'Egon Schiele, que han d'alternar forçadament amb coses molt més superficials.

La cua impassible de la Fundació Miró fa pensar-se dues vegades la idea d'entrar. El veí MNAC ofereix el laberíntic espai del Romànic de Gae Aulenti rehabilitat per fer-lo més agradable, i també la magnífica selecció de torres-garcies feta per Tomàs Llorens a la sala petita d'exposicions temporals. D'altra banda, hi ha l'oferta per a tots els gustos de la Fundació Vila Casas, en les seus de Barcelona, El Poblenou, Torroella de Montgrí i Palafrugell; compte amb els horaris, ja que solen obrir només a la tarda.

I entre la sempre escassa i laxa oferta de platja, destaca Ismael Smith, gravador, petita i acurada mostra, muntada pel Museu d'Art de Cerdanyola i produïda per la Diputació de Barcelona, que s'estrena a Sitges, a la Sala Vaixells, amb una entrada excessiva de 3 euros i on, a més de gravats d'època i d'altres de tiratge pòstum, s'inclouen alguns dibuixos relacionats i un magnífic retrat escultòric de Miquel Utrillo, l'artífex del Maricel.

A la Fundació Palau de Caldes d'Estrac hi ha la polida selecció de papers d'Alfons Borrell, feta pel seu gendre i també pintor Oriol Vilapuig. Pot ser un bon moment també per anar a Mataró a veure la reconstruïda Nau Gaudí amb un tastet de l'eclèctica Col.lecció Bassat. A Girona, el Museu d'Art presenta la darrera adquisició de l'entitat: Jacob rep la túnica ensangonada del seu fill Josep, pintada a mitjan XIX pel natzarè Pelegrí Clavé.

I si algú necessita una sobredosi de terra, mar i aire pot travessar la frontera i anar a Ceret i Cotlliure per imbuir-se de bombes i patinets voladors, i de submarins, avions i dirigibles amb rodes, a la macroretrospectiva de Riera i Aragó que ha muntat Joséphine Matamoros, com a comiat de la seva direcció al museu ceretià. Si encara no se'n té prou, la Galeria Michel Dunev ha penjat a Torroella de Montgrí més obres de l'artista amb el reclam d'Obra selecta, com una llauna ben farcida de galetes i ametllats.