Sorpresa majúscula

En el panorama de les novetats literàries apareixen, de tant en tant, valors del tot desconeguts fins en aquell moment que sorprenen de seguida per la seva altíssima qualitat. Llavors un lector sempre es pregunta: com és que no tinguéssim notícia d'aquest escriptor? com pot ser que un llibre tan bo hagi trigat tants anys a ser traduït i arribar a les nostres llibreries? Això és el que ha passat, als darrers anys, amb l'obra de Vasili Grosmann (Vida i destí), amb la d'Irène Némirovsky (Suite francesa, i moltes altres coses ja publicades), i el que avui succeeix amb l'extraordinària novel·la, delícia en especial per a tota persona amant de la cultura jueva, eslava i centreeuropea, La família Màshber, per ara només en castellà, pròleg i traducció de Rhoda Henelde i Jacob Abecasis, Barcelona, Libros del Silencio, 2011. L'original va ser escrit en llengua jiddisch, i l'autor n'és Pinchas (o Pinjas, o Pinhas) Ka-hànovich (1884-1950), que firmava amb el sobrenom Der Nister (literalment, "l'ocult", "el que s'amaga"), nascut a la ciutat ucraïnesa de Berdítxev, que és la críptica ciutat anomenada solament N. al nostre llibre.

"La família Màshber' és una de les més grans novel·les publicades a Ibèria als darrers mesos"

La cultura i la literatura jiddisch ha donat obres excepcionals al llarg de la història d'aquesta llengua, que va començar a forjar-se cap als segles IX-X i que, a partir del segle XVIII, aliada amb els moviments il·lustrats del continent, va assolir una florida impressionant, de la qual només en queden brases a Israel i als Estats Units: en aquest darrer país va escriure en llengua jiddisch el premi Nobel Isaac Bashevis Singer: ningú no s'hauria de perdre la seva Ombres sobre el Hudson. És una llengua en què es barregen, aleatòriament, l'alemany, l'hebreu, paraules eslaves i alguna cosa més, tot plegat testimoni dels vagareigs de la població jueva per terres de l'Europa ashkenazí, que són l'altre gran grup d'emigrats jueus d'Europa, al costat dels sefardites.

La família Màshber és una novel·lassa, que Kahànovitx va escriure al llarg de molts anys, i de la qual, malgrat la suspicàcia stalinista —per dir-ho en termes molt magnànims— va editar-se'n la primera part a Moscou, l'any 1939, i la segona, l'any 1948, a Nova York. Malgrat que a Nord Amèrica i a Israel la literatura jiddisch ja posseïa a mitjan segle XX una molt rica tradició i una bona acollida (casos de Singer, Grade, Trunk, Warshawski, Segàlovitx, i d'altres), el fet és que gairebé tots els seus valors encara estan, arreu, per descobrir: La família Màshber és, en aquest sentit, una bona notícia que omplirà d'entusiasme tot amant de la literatura de debò. Això vol dir que el llibre narra amb molt d'ofici les ventures i desventures, dubtes i passions, amors i desamors, ufana i davallada d'una família de Berdítxev —Moishe, el pare, és prestamista; son germà Àlter és un alienat amb atacs d'epilèpsia, que de sobte es converteix en sant; l'altre germà, Luzzi, és un seguidor del corrent jueu il·lustrat i del hashidisme de Najman de Bratislava—, als quals acompanya un personatge d'altíssim calibre literari, Sruli Gol, una mena d'Ulisses judaïtzat, astut, just i bonhomiós; i, a més, un reguitzell de personatges que completen el quadre d'una ciutat definida, des de la primera pàgina, com a suma de tres nivells concèntrics: el mercat, el barri burgès i els ravals misèrrims.

Potser per burlar la policia literària, temible, de Zhdànov —la que, al final de la seva vida, el va enviar a un gulag, on va morir—, l'autor condensa en una sola trama la misèria dels pobres amb el benestar extorquidor dels usurers, els prestamistes, però també els rabins prepotents consolidats a la ciutat. No diguem res més, perquè el lector es sadolli a pler. Afegim-hi, tan sols, que la novel·la diu, a la pàgina 865, que el nét de la nissaga, Meirl, havia de fer-se càrrec, des del seu punt de vista, d'una continuació de la novel·la que mai no s'ha trobat, però que és possible que existeixi en un o altre arxiu secret dels temps penosos de la URSS. Així sembla que es desprengui d'aquesta anècdota: quan la policia va presentar-se a casa seva per detenir-lo, aquesta li va exigir a Der Níster que els entregués els manuscrits inèdits que hi tingués. L'escriptor va respondre als agents: "No els tinc, aquí, ni els hi donaria, perquè no he escrit perquè vostès em llegeixin".