CRÍTIQUES

La bella cordera

No pensi el lector que això de "cordera" —com es fa servir en llengua menorquina— té a veure amb un anyell femella: és la traducció inevitable del sobrenom que tenia Louise Labé (entre 1515 i 1524-1566?), filla de la ciutat de Lió, a causa de l'ofici del seu pare, que feia i venia cordes i cordills. Ella no en degué fer gaires, perquè va aprendre de lletra, dominava l'italià i el llatí, a més del francès, posseïa un caràcter alterós, i fins i tot sembla que va participar en el setge de Perpinyà, per part del futur Enric II, l'any 1542. És autora d'una de les sèries de poemes petrarquistes més importants del Seizième francès, i sovint se l'ha comparada, pel to d'aquestes peces, amb la serenitat de Safo: Safo de Lyon, nimfa del Ròdan l'anomenaven. Caridad Martínez, de la Universitat de Barcelona, la va divulgar, amb excel.lència, en una edició completa, l'any 1976.

Vet aquí dues versions ben diferents de l'obra poètica de Louise Labé. Que el lector triï

No voldria disgustar els lectors, però, recentment, els estudiosos s'entesten a creure que els poemes atribuïts a Labé no eren seus, sinó forjats per la colla de poetes de l'escola lionesa, Maurice Scève especialment, potser també Clement Marot o Pontus de Thyard: així ho creu, per exemple, l'insigne i refistolat Marc Fumaroli. Si a Rilke li haguessin dit que era versemblant una tal cosa, segur que hauria respost el mateix que deien els devots de les Cartes de Marianna Alcoforado (aquestes, segur que no eren d'ella): són tan belles, i posseeixen un to tan sincer, íntim i pròxim al desig femení, que per força s'han d'atribuir amb els ulls tancats a Louise Labé, una dona.

Sigui com vulgui —què importa, al capdavall, l'autor d'un llibre, un nom que surt a la coberta i prou?—, els 24 sonets i les tres elegies de l'edició castellana que acaba d'aparèixer (traducció d'Aurora Luque, Barcelona, Acantilado, 2011) són poesia de primera categoria, d'un llenguatge enormement seductor i gens manierista, amb referències indirectes a Petrarca, i indissimulables, per exemple, a Catul (l'obra del qual Labé, o qui sigui, degué conèixer per l'edició veneciana de 1472).

Em sap greu haver de suggerir que l'edició castellana al.ludida és més bona que la catalana: traducció de Begoña Capllonch —que ens n'havia ofert una primícia a les edicions de la Universitat Pompeu Fabra, 2007—, ara a Barcelona, Quaderns Crema, 2011. Trobo més encertat traduir els dos primers versos del sonet núm. VIII ("Je vis, je meurs; je me brule et me noye. | J'ay chaut estreme en endurant froidure") com ho fa Luque: "Vivo, muero, me ahogo y me calcino [encara que l'original no diu tant], | siento calor y helor....", que com ho fa Capllonch: "Visc, pereixo, em nego i flamarejo; | l'ardor em rou i el fred no fa fretura". Aquests versos catalans, com passa sovint quan es vol conservar la mètrica i la rima consonant d'un original, tenen un no sé què de la Renaixença arcaïtzant, o cosa més antiga, però no prou antiga com per assemblar-se al renaixentista Ausiàs March, estratègia que hauria estat possible. Això sí: la versió catalana té el mèrit de conservar les rimes petrarquistes, mentre que la castellana ha preferit, per amor dels continguts —i, sobretot, del to tan natural de la llengua de Louise— la rima assonant, que ja n'hi ha prou.

La versió castellana té, endemés, una introducció molt aclaridora, i porta, després dels sonets, les elegies esmentades i un capítol de Testimonis interessant: llàstima que Luque, en recordar que Rilke parlava de la poetessa als seus Quaderns de Malte (Barcelona, Viena, 2010), en triï una citació menor si es compara amb aquesta: "Noies del meu país! Que la més bonica de vosaltres trobi una tarda d'estiu a la biblioteca ombriva el llibre que Jean de Tournes [l'editor de la primera edició dels poemes de Labé] va fer imprimir el 1556. Que s'endugui el volum de pell fresca i llisa a l'hort remorós o més enllà, prop de les flors de flama [Flammenblumen], en l'aroma melosa de les quals hi ha una deixia de dolçor pura! Que el trobi de seguida, que el trobi un d'aquells dies que els ulls comencen a contenir-se, mentre la boca, més jove, encara té tirada a mossegar trossos massa grans d'una poma i a omplir-se'n!".

* Este artículo apareció en la edición impresa del 0014, 14 de julio de 2011.