"He llançat petards tota la vida"
Arriba al bar Bauma en una motocicleta de 125 c.c. i sembla que encara no n'hagi baixat i ja s'està prenent una cervesa i xerra, tot a la vegada. Joan Font continua sent una força de la naturalesa. Amb 62 anys i revitalitzat (!) per una filla de tres anys, segueix semblant una versió catalana, encanudida i aviciada, de l'entremaliat Puck shakespearià, tot un remolí, l'home. Font porta a sota del braç un nou treball que ha fet amb els Comediants, Persèfone (varietés mortals), un espectacle sobre la mort que s'estrenarà el 19 de juliol a Moscou (Tereza Durova's Teatrium na Serpukhovke, en el marc del festival Chéjov) i després de l'estiu es podrà veure a Madrid (Teatro María Guerrero, 1 de novembre) i a Barcelona (Lliure, 15 de desembre). Amb la canya a la mà i després de fer tot un repertori de ganyotes per al fotògraf, el director passa revista a la seva trajectòria a una velocitat vertiginosa i observa, gamberro: "He llançat petards tota la vida". Cal afegir-hi un altre leitmotiv: "Un dia em vaig dir: actuaré al carrer perquè això és el que toca els nassos" (al poder).
Va venir a Barcelona quan tenia 17 anys de la seva Olesa de Montserrat natal on s'havia curtit en passions, pastorets, reis i el que fes falta, amb 600 pessetes a la butxaca —"tota la meva herència"—. El 1972 va néixer Comediants, que l'any vinent ja començaran a celebrar el quarantè aniversari. Sembla mentida que puguin fer-se grans els Comediants, li dic. Em mira com si no pogués entendre la paraula "gran".
Però la mirada de Font no té res d'ingènua. Quan mira enrere, què hi veu? "Allò ja no tornarà. És una llàstima que sigui tan radical el canvi, però hi ha una manera d'entendre la vida i el teatre que s'ha acabat. No ho dic amb nostàlgia, s'ha de mirar endavant. També es va morir el teatre que representaven el Living Theatre, la Mamma, Bread and Puppet... El teatre de companyies com l'enteníem, com a concepte de grup, com a forma de crear col·lectiva, s'ha acabat. Tots pengem d'un fil, la Fura dels Baus, La Cubana, Comediants —grups que som un patrimoni i que probablement s'hauria de conservar com a tal—. S'han de trobar noves maneres".
Persèfone, assenyala, és l'últim muntatge d'un tipus de format, "no és el final d'una manera de fer teatre però sí una mirada sobre el final".
Els nous temps i el 15-M suggereixen a Font que cal començar de nou, tornar a mirar el que ens ha tocat viure, adaptar-se als canvis i a les convulsions. Apunta que s'ha d'involucrar la gent jove, aprofitant la memòria i el capital d'allò que s'ha fet.
No ha tingut mai carnet de partit, recalca, però es reconeix com a votant d'esquerra. Entén la ràbia —mai la violència— de la gent que se sent apartada mentre prosperen els que no tenen escrúpols i els saquejadors refinats. "En aquest món sembla que hagin desaparegut els valors de la generositat, l'honestedat, la paciència i la tendresa".
Joan Font estava una mica desaparegut últimament. "Perquè m'he dedicat a l'òpera, de fet no he parat ni un moment", assenyala, i el creus. "A l'octubre estrenaré El barber de Sevilla a Houston. L'òpera és un món que m'agrada molt. Però vull tornar al teatre. De l'últim, El gran secret, sobre l'amor, ja en fa quatre anys...".
La mort sembla un tema allunyat de la mirada optimista i vital, naïf i acolorida, de Comediants. "Sempre vam voler fer alguna cosa sobre la mort. Ara és el moment, per tancar el cicle, per quedar nets amb vista als 40 anys i començar amb una nova mirada". La mort, desdicha fuerte!, que deia Calderón. "Sí, som energia, somni, amor... però desapareixem. Aquesta última evidència està molt oculta en la nostra societat, no ens han ensenyat a tenir-hi un diàleg obert. A través del mite grec de Persèfone, provem d'explorar-la en escena, de reflexionar-hi, sempre des d'un punt de vista lúdic; mirem l'ombra com abans vam mirar la llum i el sol. Amb màscares, miralls, personatges meravellosos, molt de ball i moltíssima música. I màgia".
D'Olesa a la Xina
Siguem francs: aquí no hi cap tot el que ha fet Joan Font ni amb un calçador. Uns quants apunts: nascut el 1949 a Olesa de Montserrat, la seva passió pel teatre és indissociable de les seves arrels. Dirigeix Non plus plis el 1972, la seva revelació en el món català de l'escena. Aquell mateix any és un dels fundadors de Comediants. Estudia a París amb el mestre Jacques Lecoq. Estrenes de Sol, solet (1979), Dimonis (1983), Alè (1984). Dirigeix la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 i de l'Expo de Sevilla del mateix any. El 2001 estrena Bi a la Xina. Suma i segueix.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.