Les raons d'una reconstrucció
La reconstrucció del pavelló Mies a Montjuïc té una llarga història, sobretot en les etapes de proposta, petició, divulgació, discussió i tràmit. Podem dir que tot va començar amb un article a la revista Destino l'any 1952 (A los 25 años de la obra maestra de la exposición del 29), que de seguida va originar diverses adhesions a Barcelona i Madrid i, fins i tot, l'organització de subscripcions populars —fallides, sense resultats concrets— per pagar-ne la reconstrucció. Fins a la inauguració, ara fa 25 anys, hi va haver, doncs, un llarg parèntesi amb moltes oportunitats per mantenir discussions d'un cert abast teòric, transcendint fins i tot el fet concret. Una primera discussió, resolta molt aviat, se centrava en la qualitat i la transcendència històrica del monument. A Catalunya, gairebé ja no quedaven arquitectes, artistes i intel·lectuals que no reconeguessin el valor de l'arquitectura moderna i la significació d'una obra que va representar una anticipació cultural a finals dels anys 20. Així, hi havia confirmació general o, almenys, ignorància passiva.
Per aquelles dates comença la polèmica sobre la continuació de la Sagrada Família
L'edifici és vàlid perla seva autonomia intel·lectual sense supeditacions funcionals
Una altra discussió es basava en les raons que justificaven una reconstrucció. Aquesta ja era més complexa. Per aquelles mateixes dates, va començar la polèmica força acarnissada sobre si era o no correcta la continuació de la Sagrada Família tal com s'estava proposant. Érem uns quants que manteníem clarament la diferència entre els dos temes: la Sagrada Família era una barbaritat perquè exigia una interpretació d'un projecte que no existia i que era impossible d'inventar pel caràcter artesanal de les propostes projectuals i, sobretot, per les decisions de l'obra. En canvi, el projecte de Mies es podia completar molt fàcilment a partir d'uns documents que definien clarament tota l'obra i tots els detalls, no només amb l'especificació gràfica, sinó, sobretot, amb els criteris unificadors de la lògica constructiva, de la coherència sistemàtica i de les teories serialitzadores del disseny. La discussió va permetre plantejar clarament la diferència entre una actitud de disseny i una actitud de creació successiva, simultà-niament escultòrica i artesanal. El pavelló era el resultat directe de traduir en materials concrets un document transmissor entre la idea i l'execució. És a dir, segons les exigències dels processos del disseny. Aquesta discussió va ser clarificadora no només per avalar la construcció, sinó per aclarir alguns conceptes sobre el canvi de la metodologia projectual en l'arquitectura de la irrupció del racionalisme.
Un altre tema analitzat va ser el nou ús que se li podia atribuir. Això anava lligat a les tímides ofertes que van presentar algunes empreses disposades a construir-lo. Recordo que l'oferta més consistent, que després es va diluir i perdre entre altres esdeveniments, va ser la de l'Automòbil Club de Catalunya, que pensava utilitzar-lo com un pavelló informatiu a la Diagonal. Les ofertes —ni aquesta ni d'altres— no van tirar endavant i molt aviat va prosperar la idea que no ens havíem de constrènyer a determinats usos, que el pavelló era en si mateix un monument que ni en el seu origen no tenia cap més ús que no fos el representatiu, la targeta de presentació d'un país potent com Alemanya, que utilitzava expositivament altres pavellons en els conjunts col·lectius més tipificats i menys personalitzats. Tal com després s'ha vist, la decisió va ser encertada. És un monument vàlid fonamentalment per la seva autonomia intel·lectual sense supeditacions funcionals. I ha passat el que era d'esperar: la pròpia identitat ha anat generant algunes funcions d'alta representació. És, podríem dir, un lloc de funcionalitat simbòlica.
L'emplaçament també es va discutir. Però, quan va aparèixer la idea de situar-lo en el mateix lloc que havia ocupat l'any 29, tothom ho va considerar un encert indiscutible. Això resolia molts punts de vista: la formulació documental com a base d'una operació científica i respectuosa; la possibilitat de valorar —com un collage també respectuós— la proposta de Mies de contraposar dos estils tan contradictoris com el racionalisme virginal i l'aiguabarreig vienès de Puig i Cadafalch; i la recreació d'un espai central al voltant de la font lluminosa que ja havia estat mutilat amb la construcció d'un pavelló d'exposicions de l'INI.
Per cert, aquell espai, malgrat la seva qualitat presidencial, ha sofert moltes modificacions que, en comptes de ser corregides, han augmentat considerablement. Vegeu, sinó, la vergonya urbanística i arquitectònica del que encara se'n diu pavelló d'Itàlia i que manté en plena indignitat la Fira de Mostres.
Recordo molt bé el dia que vam fer el replantejament de l'obra. I recordo sobretot el moment en què una pala va topar contra un ferro i vam descobrir les restes d'algunes columnes metàl·liques encastades a terra: no era només la confirmació de l'emplaçament correcte, sinó, sobretot, el testimoni històric i sentimental que estàvem retrobant un missatge que no havíem d'haver perdut mai.
