REPORTATGE

L'edifici immutable

Ara fa 25 anys que es va reconstruir el Pavelló Mies van der Rohe de l'Exposició de 1929

Sembla que hi hagi estat sempre, allà, al peu de la muntanya de Montjuïc; mostrant un perfil de línies pures, indiferent al pas del temps, racional, clàssic. Però no es així. El 1929, quan es va construir, el pavelló alemany dissenyat per Mies van der Rohe, amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, era un artefacte insòlit que va causar alhora impressió i estranyesa. La llegenda va arrencar quan es va desmantellar després de la mostra i poc a poc va començar a existir de debò en l'imaginari col·lectiu. Tan forta era la seva pressencia imaginaria que es va reconstruir ara fa 25 anys, i sembla com si mai no hages desaparegut. És una de les icones culturals del segle XX: no sorprèn que el mateix Ai Weiwei, posat ahir en llibertat per les autoritats xineses, quedés fascinat quan hi va realitzar la seva instal·lació fa poc més d'un any.

"Només conté espai. No té cap objectiu pràctic, cap funció material", diu un crític
El sector privat va donar els 150 milions de pessetes que va costar la reconstrucció

La modernitat ja havia nascut, però l'antigor encara no s'havia mort quan, el 1929, Barcelona urbanitza la muntanya de Montjuïc i aprofita per impulsar el desenvolupament urbanístic de la ciutat, aturat des del noucentisme.

Pocs contrastos ho expliquen més bé que el llegat arquitectònic que encara avui defineix la ciutat: d'una banda, el Palau Nacional, al més pur estil Beaux Arts, imperant encara en la majoria de les grans capitals europees; i de l'altra, la ruptura, la modernitat més absoluta: el pavelló alemany dissenyat pel genial Mies Van der Rohe, un dels pares de l'arquitectura racionalista, juntament amb Walter Gropius, Le Corbusier, Erich Mendelsohn i J. P. Oud. De tots, en aquell moment, només Gropius havia construït: la Bauhaus, a Dessau.

Tant el pavelló com el palau estaven destinats a ser desmantellats després de l'esdeveniment. El palau no es va enderrocar mai i ara alberga el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). El pavelló, en canvi, sí que va desaparèixer, però continua present en la memòria de l'arquitectura, de l'art, del pensament, i va acabar per ressuscitar ?literalment? al cap de mig segle. Ara fa 25 anys d'aquesta reconstrucció, feta exactament al mateix indret de Montjuïc, al costat de la font, on originalment hi havia l'edifici inaugurat el 1929 pel rei Alfons XIII, en una cerimònia citada per tots els cronistes de l'època.

Va ser tot un esdeveniment. Un reporter que assistia a la inauguració va recollir unes declaracions de Van der Rohe sobre l'arquitectura moderna. "La vida ha canviat en comparació amb els darrers anys", explicava, "avui es viu d'una altra manera, i el que ahir ens satisfeia avui ens deixa indiferents. Tenim unes necessitats diferents i és lògic que l'arquitectura, com que ha canviat la manera de viure, també hagi canviat". "Només conté espai. No té cap objectiu pràctic, cap funció material", escriu a la seva crítica per a Cahiers d'Art l'arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, més conegut a Barcelona per la faceta de dissenyador de jardins, que precisament va posar en pràctica a Montjuïc.

Un dels comissaris alemanys presents a la inauguració va assegurar al seu discurs que el pavelló representava "l'esperit de la nova Alemanya; senzillesa i claredat de mitjans i intencions" i definia l'edifici com "la tranquil·la casa de l'apaivagada Alemanya". Ningú no semblava adonar-se que el món ja es llançava cap al pendent que portaria a la II Guerra Mundial i que aquella Alemanya derrotada ?i no gaire tranquil·la? incubava ja la serp del nazisme.

Després de la gran matança, el món que emergiria a la segona meitat del segle XX seria molt diferent. A la dècada de 1950, ja no sorprenien els edificis racionalistes de línies pures com les del pavelló; el treball de Van der Rohe era una de les grans referències. No és d'estranyar que, ben aviat, el 1954, l'aleshores jove arquitecte Oriol Bohigas escriu un article a la revista Destino en què reivindica el "valor transcendental" del pavelló, i també dels mobles que va crear per a l'ocasió, concretament la cadira Barcelona. I el 1958, també a Destino, el mateix Bohigas dóna la notícia que Mies van der Rohe "s'ofereix per reconstruir el pavelló" i emplaça José María de Porcioles, llavors recentment nomenat alcalde de Barcelona, perquè es posi al capdavant de l'esforç col·lectiu.

Se n'haurà d'anar Porcioles, morir-se el dictador Francisco Franco i arribar la democràcia als ajuntaments perquè la idea torni a posar-se sobre la taula. El 1981, el primer alcalde democràtic de Barcelona després del franquisme, el socialista Narcís Serra, va fer seu el projecte amb el que somiava Bohigas i va encarregar als arquitectes Ignacio de Sola Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos la recons-trucció del pavelló Mies van der Rohe.

En aquell moment, l'arquitecte alemany ja s'havia mort a Chicago, però la seva família continuava disposada a fer el que calgués. Però, no va ser fins que Pasqual Maragall va substituir Narcís Serra al consistori que les coses es van començar a moure. Maragall ho tenia clar. Volia que el nom de Barcelona es fes universal, pretenia obtenir l'organi-tzació dels jocs olímpics i li va semblar que la reconstrucció del pavelló podia ser una bona peça per a aquest ambiciós projecte. "El nom de Barcelona", deia Maragall, "ha estat present en el món gràcies a les fotos, els dibuixos i les referències al pavelló dissenyat per l'arquitecte alemany".

Rosa María Subirana era aleshores la directora del Museu Picasso i l'alcalde la va triar perquè es dediqués a promocionar Barcelona pel món. Ben aviat se centraria gairebé exclusivament en la tasca de reconstruir el pavelló, en concret a reunir els 150 milions de pessetes en què s'havia pressupostat. No hi havia diners a les arques municipals. Subirana el va buscar a les institucions i també al sector privat, i en especial en empreses alemanyes. Fins fa ben poc, una placa recordava tots els donants, un detall que ara ha desaparegut, potser per descoratjar els que ho vulguin tornar a intentar.

Trobar els plànols no va ser difícil, la família Van der Rohe va oferir tota la seva col·laboració i també el Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA), on s'havien arxivat per error. Per a la reconstrucció, es va crear un patronat format per l'Ajuntament de Barcelona, la Feria de Muestras, la Escuela de Arquitectura, el MoMA i el Stiftung Preussischer Kulturbesitz de Berlín. El mobiliari dissenyat per Mies el va aportar la firma que ara el continua produint, Knoll International i, entre altres empreses, hi figuren Siemens, Bayer, El Corte Inglés o Daimler Benz.

El pavelló, que té una superfície total de 1.000 metres quadrats, dels quals 320 estan coberts, s'aixeca sobre un podi de marbre travertí. La reconstrucció no va suposar una revisió conceptual del projecte inicial; bàsicament, es va seguir amb una gran fidelitat al marge d'alguns detalls tècnics. La peça més difícil de trobar va ser el bloc d'ònix daurat, que, per aconseguir-lo, es va haver d'obrir una pedrera a Argèlia. La famosa escultura de Georges Kolbe havia desaparegut, però n'hi havia una còpia a Berlín. El govern de la República Federal Alemanya en va regalar una còpia de bronze.

Finalment, el 2 de juny de 1986, l'any del centenari del naixement de Mies van der Rohe, el pavelló va tornar oficialment en vida. Des de llavors, és part familiar de Barcelona i una mica més que un monument. A més de ser la seu de la fundació i acollir el lliurament dels premis d'arquitectura que porten el seu nom, es fa servir com a espai per a exposicions de grans artistes, com el xinès Wei Wei, Antoni Muntadas i altres, però també es pot llogar per a actes privats, com ara presentacions empresarials o casaments.

L'artista xineès Ai Weiwei va fer una performance al Pavelló Mies van der Hohe el 2009.
L'artista xineès Ai Weiwei va fer una performance al Pavelló Mies van der Hohe el 2009.ANNA MAS

Regístrate gratis para seguir leyendo

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS