Un bolet (nuclear) del so electrònic

Si vols que algú sàpiga que estàs viu en el món de l'electrònica has d'anar al Sónar", assegura Fernando Ayesa, àlies Uxuka, director del segell discogràfic Disboot, un dels millors altaveus dels artistes electrònics. A Barcelona, des d'avui, se celebra el festival de música electrònica ?música avançada, en diuen ells? més important d'Europa. Tant, que s'exporta a Londres, Tòquio i, l'any que ve, al Brasil. És la 18ª edició i espera repetir xifres: més de 150 artistes i més de 75.000 assistents. "Les xifres poden espantar", admeten des de l'organització del festival. I tot això d'on surt? És Barcelona una capital del techno? Doncs, paradoxalment, Barcelona no té escena electrònica; o més ben dit, viu en una no-escena. Així ho creu Guillamino, un dels músics més heterogenis de Catalunya, que recorda allò que "hi ha dos milions d'artistes electrònics per a dos mil persones de públic". Els protagonistes ho tenen clar: el Sónar té una potència extraordinària, però el panorama electrònic és molt limitat, sobretot en indústria discogràfica i en sales. Això sí: el nivell artístic és bo i es podria exportar mo"Vas pel món i et pregunten igual pel Sónar que per la Sagrada Família, amb la mateixa passió". Són paraules de Ferran Mascarell, conseller de Cultura. Les va dir en la presentació del festival Sónar la setmana passada. Mascarell va ser un dels impulsors de l'event de música avançada el 1994, facilitant que s'instaurés al Centre de Cultura Contemporània (CCCB). L'Ajuntament de Barcelona va creure en un projecte innovador. I la va encertar. Segons el departament de Promoció Econòmica del consistori, una auditoria de Deloitte xifrava en 55 milions d'euros l'impacte econòmic del Sónar a la ciutat. La Generalitat, via Institut Català de les Indústries Culturals, aportarà 120.000 euros anuals perquè el Sónar sigui ambaixador de luxe de la creativitat cultural catalana.

Deloitte quantifica en 55 milions d'euros l'impacte econòmic del Sónar a Barcelona

La diversitat estilística de la ciutat impedeix crear un escenari electrònic pròpia

En aquests 18 anys en la música electrònica s'ha passat de l'acid al dubstep i al drum'n'bass, passant per tot el ventall del techno i del hardcore més sorollós. Quin paper ha tingut Barcelona en aquest viatge musical, però? Què ha aportat? Doncs, per començar, intèrprets, productors i pensadors de la música electrònica. Probablement, l'artista techno més de moda en el panorama internacional, el més buscat a l'actualitat, és català, però poca gent ho sap. Es tracta d'Evol, alter ego de Roc Jiménez, un jove que no para de donar voltes pel Japó o Alemanya. Ara bé, a Catalunya no troba forat i les ofertes que rep són millors a fora. El mateix li passa a Paco Osuna, un dels dj's més rellevants de la música de ball en les pistes europees.

D'escena, no n'hi ha a Barcelona. "Perquè hi hagi una escena fan falta sales, creadors i indústria, i falta una mica de tot"; el paradigma el recita Fernando Ayesa, responsable de Disboot Records, però és quasi un mantra repetit per tots aquells que es mouen en el món del techno. Més concretament, Vicent Fibla, músic d'electrònica i fundador del refinat segell Spa.rk, assegura que "hi ha propostes massa espontànies i poc lligades entre elles a Barcelona; Sónar representa, per la seva filosofia, l'oposat". Per a aquest artista rapitenc, que ha viatjat per Europa, "l'escena electrònica no la fan els clubs".

El segell Sta.rk té un evident bernís electrònic o techno, una etiqueta que Fibla creu que provoca rebuig en el públic, "tot i que el que fem és buscar en els serrells que queden entre l'electrònica, que és per tot, i la resta de música". Fibla lamenta que "en el mercat actual només es busqui la música de passar-s'ho bé".

Per la seva banda, Ayesa, pamplonès que es guanya la vida amb negocis de ferralla (sembla de pel·lícula, però és la seva principal font d'ingressos), explica que el segell que regenta va néixer el 2008 "en veure que hi havia creadors però no hi havia indústria".

El fundador de Disboot, firma amb molts seguidors a Alemanya i el Regne Unit, assenyala en canvi que "a Barcelona el públic ha crescut molt, i pot seguir creixent". De fet, Disboot és un altaveu d'artistes que s'estan fent un nom, com Downliners Sekt, que gràcies a la BBC -que és al Sónar- ja és primer a les llistes en la seva categoria. Ara bé, dels discos d'electrònica no es viu, "no és rendible fabricar vinils, però s'ha de fer en aquest món". Escena a Barcelona? Sí que n'hi ha, diu Ayesa, però "inconsistent".

Un dels termòmetres que arreu permet prendre la temperatura real d'això que s'anomena escena musical és l'estat de les sales. A Barcelona, bàsicament l'activitat es mou entre el Nitsa de l'Apolo, el Moog i el Razzmatazz (més enllà queden recintes petits). D'això es queixa el llegendari Ángel Molina, dj de referència per més d'una generació. "Espanya no ha tingut mai una escena de clubs de música electrònica de ball, l'única cosa que es va assemblar va ser la Movida Madrileña", assegura Molina, que afegeix que la Ruta del Bakalao podria valer també com a exemple. Bàsicament, per al conegut discjòquei hi ha un problema cultural, de públic amb aquest tipus de música, perquè "la gent surt per sortir, no va buscant noms o propostes". És difícil muntar una escena amb dues o tres sales. Però és que no es pot fer viver. "Sembla que les discoteques perverteixen la gent i l'Ajuntament hi posa traves", rebla Molina. Un altre punt: "Als clubs de Barcelona no hi ha gent de més 30 anys, això no passa a Londres o Nova York". Molina finalitza l'anàlisi lamentant que no hi hagi més varietat de mida per les sales. A això s'apunta Guillamino, que lamenta que "no hi hagi un Heliogàbal de l'electrònica".

Un altre problema que no ajuda a crear un boom de l'electrònica, segons Fibla, és que "els codis de l'electrònica no han variat en els darrers deu anys". Segons el fundador del segell Sta.rk, "la música electrònica potser és tancada, però no és pedant". En canvi, en una perspectiva més positiva, Ayesa manté que "la música electrònica té un plus".

Una de les propostes més interessants del planetari dels discjòqueis és El Timbe (alter ego de Ricardo Muñoz) que proposa injectar electrònica a la cúmbia: ve la dúmbia. Doncs bé, aquest barceloní sentencia que "no es pot ser positiu amb la situació dels clubs, que a més porten molta gent de fora". Ara bé, "el públic és el culpable: si no van a les sales, no hi ha risc". I per si la cosa no fos prou complicada, "a Barcelona hi ha camarilles que bloquegen les novetats". Solució? "El Sónar podria muntar un local fix propi". Totes les propostes són bones per teixir una escena que aprofiti la potència del gran festival del techno a Europa.lt més.