Afinada memòria

ELS CASTELLANS

Jordi Puntí

L'Avenç

133 pàgines. 13 euros

Els castellans és un llibre ben petit i una mica marginal, com si existís una mica de cantó. El publica L'Avenç a partir de la sèrie d'articles que Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va anar donant a la revista del mateix nom al voltant del seu poble i la seva infantesa: la grimegia de la joventut perduda, la nostàlgia d'aquell moment, la ploramica del joc al carrer i tota la mandanga.

Doncs, no. Exactament al revés: el talent literari ha estat aquí l'eina clau per blindar el text contra el meliflu ensucrament o l'entotsolament falsejador del passat viscut. El resultat és un conjunt de relats d'arrel autobiogràfica lliurement manipulada i ple de sentit comú: els relats fan olor, respiren i parlen com es parlava fa 30 anys. A través d'anècdotes, personatges, espais i records Puntí traça la geografia dels prejudicis socials i de la por d'allò que és diferent; serveix, de fet, un antídot potent contra la mentida de la memòria i la nostàlgia.

Amb anècdotes, espais i records, Puntí traça la por d'allò que és diferent a "Els castellans"

És un observador resistent a la nostàlgia banal, astut analista de la seva maduració moral

El text no amaga la seva naturalesa literària i narrativa, però vol ser essencialment veraç a l'hora d'atrapar vivències d'època molt precises i molt fàcils de traslladar a d'altres ciutats que no siguin el Manlleu de l'autor (malgrat el que diu el mateix Puntí). Però encara diu millor una altra cosa: "la memòria sempre es deixa magrejar, tendeix a l'exhibicionisme, i per sort hi ha el contrapès del present que li esmola la xerrameca, la retòrica".

L'oportunitat sociopolítica del moment li ve rodada: el catalanisme de dretes s'ha ocupat sovint de disfressar o menystenir l'evidència del creixement de Catalunya com a societat tacadíssima d'orígens extracatalans, mentre que l'esquerra ha estat menys glamurosa i sap ben bé que el mestissatge i la barreja de persones i procedències és la costum del lloc.

Aquest llibre ni és de dretes ni és d'esquerres, perquè és el llibre honest d'un novel.lista tan valuós com a Maletes perdudes, però, a més, pot deixar amb un pam de nas tots aquells que ficcionalitzen mitificadament els orígens immaculats, i no hi ha res de res que sigui immaculat.

D'entrada, sembla que els protagonistes són els castellans, és a dir, les famílies i els nanos nascuts a Catalunya de famílies de la immigració peninsular: els seus ritus, les seves escoles, el seu castellà, el seu accent, les barriades i les seves cases, les seves manies i els seus consums (les pipes, les músiques o les paraulotes que diuen). Però aquesta dimensió de crònica i retrat d'època té la virtut de ser el canamàs on creix la veu d'un observador intel.ligent i perspicaç, resistent acèrrim a la nostàlgia banal i, a canvi, astut i perceptiu analista de la maduració moral del mateix narrador.

Les fotografies en blanc i negre —de Carles Molist, Carles Martorell i Rafael Rueda— se'ns enduen tan de pressa al passat de descampats, botigues, bars, cinemes, pilotes de plàstic, bassals crònics i runa esparsa com el text mateix. O com les frases fetes, o els màdelman o un inventari tan incalculablement fidel com aquest: "Kriptonita, comanxe, fitipaldi, canyardo, xarnego". La millor és canyardo perquè ho diu tot d'una tacada: n'hi ha més, és clar, i també hi surten, però el veritable dring de veritat poètica d'aquest llibre el fa la barreja de pietat sense fe i lucidesa sense crueltat. Ni amb si mateix ni amb els canvis ni, per descomptat, amb els castellans, malgrat la seva "xuleria innata", malgrat la manera en què jugaven a la màquina del millón, malgrat les indumentàries i la gomina i la samarreta de màniga tallada.

La barreja del personal indígena i el foraster (falsament foraster) va començar molt d'hora i com qui diu sense voler: de cop tots plegats es trobaven ja amb 13 anys fent el BUP al mateix institut, per cert després de l'estrany quiasme sociològic que descriu molt bé: "Vet aquí el salt mortal del catalanisme burgès: en virtut d'una millor educació [a la Salle o a les monges], els catalans triaven per als seus plançons la llengua que parlaven els castellans", com si fos veritat allò que li passa a l'autor, que mentre mira fotografies de nens de llavors "no sabria dir si són fills de castellans o de catalans, no hi ha manera de saber-ho".

Al final el que va passar és que van arribar els moros, i torna a començar.

Les imatges del llibre ajuden a transportar el lector al passat de fa 30 anys que descriu Jordi Puntí.