Sense ambigüitats

SENSE INVITACIÓ

Vicenç Villatoro

Proa

200 pàgines. 16,50 euros

El nou director de l'Institut Ramon Llull té una llarga trajectòria com a periodista, escriptor i gestor cultural, però en el principi hi va haver la poesia. Cinc títols, l'últim dels quals, Cartografies, data del 1988, s'han anat alternant amb novel.les i assaigs de molt més ressò. Ara ens ofereix un conjunt d'epigrames, 166 en total, que no tenen gaire a veure amb la seva poesia anterior. Més aviat és una manera de fer que en part recorda els últims llibres de Joan Perucho però sense cap exhibició erudita, o els poemes més sintètics de Joan Margarit, o les reflexions líriques de Valentí Puig. Una poesia ideològica, o conceptual, en què la retòrica es redueix al mínim per posar en relleu l'enunciat d'una veritat dolorosa o tràgica. Si formalment se'l pot considerar un gènere menor, no per això és menys important en el conjunt d'una trajectòria, ja que és on amb més intensitat i concisió l'autor pot vehicular les grans qüestions que l'han orientat o que subjeuen en altres textos. La nitidesa amb què són plantejades, fruit d'un esforç per evitar ambigüitats i falses interpretacions, desperta en nosaltres un interès i sovint activa una identificació que no es donen tan fàcilment en altres gèneres.

Després de publicar el 2007 un treball combatiu d'actualitat política, L'engany, el subtítol del qual, "El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya", ho diu tot del seu posicionament polític, i d'haver obtingut el premi "Ramon Llull" de prosa el 2010 amb Tenim un nom, un relat que relliga l'èpica futbolística del Barça amb els vincles familiars i de país, sorprèn un poemari tan allunyat del tràfec diari, de gestació lenta, fruit de reflexions que abasten del 2002 al 2009. El títol mateix, Sense invitació, apunta, potser irònicament, a la sorpresa del lector davant un llibre que no esperava, però més a la decidida incitació a reconsiderar aspectes essencials de la nostra vida i del nostre temps. Són breus, brevíssims poemes, d'una dotzena de versos màxim, escrits en una sintaxi planera i amb estalvi de metàfores, agrupats temàticament en sis parts, dedicades a: l'individu davant el món; l'amor i la parella; la malaltia i la mort; la història; els fills i l'afany de perdurar, i finalment, tancant el cercle, l'individu abocat a la mort i evocant la vida viscuda.

"No es pot aprendre a viure" és una sentència que ens podria dissuadir de llegir aquest llibre, i qualsevol altre. "Els déus sempre esperen a servir el pa / a haver-te pres les dents / i tret la gana" és una constatació gairebé banal sobre el pas del temps. Però és aquesta habilitat de resumir en sentències tallants els episodis de la vida viscuda que el fa tan atractiu. Lluny de ser un recull de revelacions, és un intent d'objectivar l'experiència, el qual propicia que el lector s'endinsi en la pròpia intimitat. Pel que fa a la dimensió col.lectiva, Villatoro reflecteix una visió del món més densa, interessant i desesperançada; preocupacions recents, com l'11-S o la decrepitud del món occidental, hi són tractats sense concessions diplomàtiques al pensament únic. Al premi d'experimentar un temps de relativa pau, contraposa "el càstig d'intuir-ne el final". Una afirmació com "Només seran destruïdes / les ciutats que s'assetgin, també, / de dins mateix de les seves muralles" conté, i reclama, un assaig que la desenvolupi. L'art ens ajuda a penetrar l'opacitat del món, deia Camus. Villatoro s'hi ha abocat amb una decisió poc habitual avui dia, i amb un estil accessible i ple d'una treballada espontaneïtat, molt adequat per un temps que sembla reclamar afirmacions netes i taxatives.