Cofres i paradigmes

FOREVER

Dora García, Joe Scanlan i Isidoro Valcárcel Medina

Galeria ProjecteSD

Ptge. Mercader, 8, baixos Barcelona. Fins a l'11 de juny

PROBLEMES D'HORITZÓ

Pep Agut. Àngels Barcelona

C. Pintor Fortuny, 27

Fins al 30 de juny

Un període de temps indefinit i infinit (forever, per sempre) s'oposa al fins que. És el temps de l'obra davant del temps de l'espectador. El 1978, després d'una visita al Beaubourg i de peu, davant d'una sèrie de dibuixos que representaven caixes de caoba, Jacques Derrida es demana en quin moment té lloc una obra d'art i quan arriba la seva possible ruïna. D'aquella experiència parteix l'anàlisi que fa del conte dels Grimm, Els dotze germans: un rei amenaça de mort els seus 12 fills si el tretzè és una nena. Des d'abans del naixement, els 12 coffins estan preparats, una imatge de terror que obliga els fills a fugir després de jurar que mataran qualsevol nena que trobin. Set anys va durar el silenci de la nena nascuda, que es va quedar muda per alliberar els seus germans convertits en corbs. La invisibilitat/mudesa d'aquesta (la mort), la in-di-vi-si-bilitat (12 taüts més un, el 13 com a nombre primer) fan d'aquesta trama un exercici transcendental. I van ser feliços per sempre. Forever. A partir d'aquest paradigma, el filòsof francès imagina que res no pot descompondre una obra excepte ella mateixa. La seva autonomia depèn de la il.limitada existència que té fins que apareix l'espectador, que li dóna sentit en la descomposició. Més enllà de l'espectador, l'obra és autosuficient, interminable i inclassificable.

El temps de l'obra i el de l'espectador s'enfronten en dues exposicions

Els tres artistes reunits a ProjecteSD comparteixen una manera similar d'abordar el temps de l'art, en la referència que fan al llenguatge, el desig d'estendre els límits de l'objecte i el caràcter de final obert. Joe Scanlan i Valcárcel Medina assumeixen en aquesta col.lectiva el títol que Dora García posa el 1967 a la seva obra Forever, creada el 2005, quan l'artista va instal.lar una càmera web en una de les sales del FRAC Lorraine, a Metz, França, i una altra al New Museum de Nova York, cosa que li va permetre observar, de manera contínua i indefinida, l'interior de l'edifici. Què suposa per a l'artista, per a una obra o una institució, la idea d'eternitat? A Forever, el camí que va des de l'autor, l'obra i la institució fins a l'audiència és del tot reversible, ja que l'objecte d'anàlisi és la mateixa institució i les narratives que genera. El resultat són les imatges captades a temps real dels dos espais museístics, els contractes firmats entre les institucions i l'artista i els llibres Forever publicats fins avui.

Més poètic, el nord-americà Joe Scanlan (1961) concep la instal.lació SoLongSolSoLOng com un homenatge a Sol Lewitt: una pintura en clau minimalista de 15 panells que es poden disposar de manera diferent segons el dia. A la galeria,es presenten amb la combinació de lletres Sssoollloonngg, com a referència a la dimensió infinita que tenen. Un segon treball, Snowflakes, presentat en una pantalla d'ordinador, és un inventari de 80 dibuixos de flocs de neu geomètricament perfectes i expandibles en el temps, fets el desè dia de qualsevol mes de qualsevol any a partir de formes geomètriques aleatòries.

Amb la mateixa idea de temps circular, Valcárcel Medina (1937) crea Cuándo, dónde... y si es preciso, cómo, una obra basada en un text propi sobre les nocions d'espai i temps i materialitzada en una taula sobre la qual hi ha imprès un text i on s'han dipositat 17 cartolines amb escrits i dibuixos que fan referència a aquestes idees: el visitant s'ha de desplaçar al voltant de la taula i les ha de desenrotllar per poder-les llegir.

A la galeria Àngels Barcelona, el treball del terrassenc Pep Agut (1961), Problemes d'horitzó, agrupa tres peces que s'ocupen de la percepció, la representació i el llenguatge, però ho fan des d'una perspectiva d'autor. La primera intervé en l'arquitectura de la galeria: un sostre fals a 180 centímetres del terra (l'alçada d'Agut) sota el qual el visitant sent una angoixant banda sonora amb la veu de l'artista i sorolls de cops; la segona peça és una projecció quàdruple de negatius analògics en blanc i negre que exhibeix parts del seu cos nu amb una sèrie de paraules sobreimpreses referides a símptomes físics i psicològics. La mostra tanca amb una fotografia sobre una capsa de llum d'un paisatge en blanc i negre. Encara que el paradigma dura tant com el seu simulacre, no ens cal un relat per garantir-lo; al contrari, necessitem creure i obeir el que diu el mateix autor.