"Hi ha pànic al conflicte, a discutir"

Elvis Presley, Iggy Pop o Lou Reed eren cantautors perquè es componien les cançons. Què vol dir ser cantautor?", pregunta a l'aire Ramon Faura, alma mater de Le Petit Ramon. Faura és un cantant atípic per una proposta musical heterogènia i que, de disc a disc, va transformant-se. La banda barcelonina acaba de treure el seu disc Brou (Bankrobber), que fa una fugida endavant de la psicodèlia del seu anterior àlbum Morts, desastre i barbàrie (BankRobber, 2008). Ara, ensopeguem amb un treball rocker en essència farcit de blues i amb lletres punyents i eixordadores, valgui aquest vers com a prova: "Qui vol consells quan queda ginebra? Qui vol futur quan no té fills?". Seguidor del corrent surrealista de l'escriptura automàtica, Ramon Faura admet que "pot semblar un tòpic però la meva tècnica amb les lletres es basa en portar una llibreta sempre amb mi i apuntar frases, que després ja veurem si funcionen o no".

Aquest Brou és el fruit d'una retallada, ara que és tan moda. El grup s'havia plantejat llençar un triple àlbum quan van arribar a tenir una vintena de cançons preparades. Però Le Petit Ramon i Bankrobber van descobrir que hi havia deu temes que es podien articular com a relat musical, un recorregut de rythm & blues profund i gamberro a la vegada.

S'ofereixen lletres amb regust intel·lectual, com aquesta de Blues de la vedella : "Digue'm fauvista, vinga, no siguis fava. Avui fa fred però suo més que una vedella". Etiquetes? "Jo tampoc sé quin tipus de música faig" i s'estén: "Al principi no se'm classificava perquè no se m'entenia i ara no es pot fer perquè és un estil massa propi, i no per això estic dient que és bo". Però en tot moment, Ramon Faura defensa la seva tasca: "No sóc músic i per tant no puc ser efectista amb els instruments", assegura. Però hi ha un element de la seva proposta que és molt innovador: la transformació de la veu. Té una veu aguda, que l'inquieta, i amb el temps la modula com si fos un Johnny Rotten modern.

Faura és expansiu -"els meus companys m'acoten molt", reconeix- i demana excuses per si es posa massa dogmàtic. Endavant. Critica: "El rock és ara un fals intel·lectual. Als seixanta el rock deia que si es volia es podia tombar tot". I ara no, perquè s'ha anat més enllà d'allò que se'n deia políticament correcte. "Vivim en un moment en què hi ha un cert pànic que hi hagi conflicte, i negar el conflicte és totalitari". I Faura segueix amb la seva ràfega denunciant que "ara s'educa perquè la gent no entri en conflicte, se'ls ensenya a creure, i és contraproduent perquè on hi ha dubte descobreixes coses bones".

Mentre mou les mans sense parar, Faura repassa de passada el moment de la música catalana d'avui i sosté que "la cultura s'ha democratitzat molt i fixar-se en l'element local no ajuda i no legitima res, l'única cosa que et pot ajudar és l'honestedat del teu treball".

La postura de Le Petit Ramon, barceloní crític i radical, el personatge adoptat com si diguéssim, "sí que té una part de dur, però no d'enfadat". Així és com en Ramon Faura, quan es posa la granota de compositor de Le Petit Ramon, pot parlar d'amor: "A les cançons es destapen temes d'un tímid que va de dur". En aquest sentit, Faura denota totalment "les cançons ensucrades", i admet que no sap fer-ne d'aquesta mena. I quan actua fa un personatge, "però com tots en qualsevol dels aspectes de la vida quotidiana".

El músic barceloní admet que li agrada la "literatura atacant de Bernhard o Dostoievski, i es nota". És un home àcid i divertit. A més, es sincera: "sóc de temperament inquiet i faig el que em ve de gust". El 20 de maig vinent, Le Petit Ramon farà un concert a la casa Elizalde de Barcelona.