Perquè el 'soul' és la millor música

Canviar del reggae al soul no ha estat un procés traumàtic", assegura Joan Vergés, bateria de The Pepper Pots, una banda gironina que presenta el seu quart disc -el segon en el gènere d'Ottis Redding o Martha Reeves and The Vandellas- i que aposta per una sonoritat autènticament Motown. En l'entrevista, Vergés -juntament amb Ireneu Grosset, responsable dels teclats i d'Enric Fluvià, baixista- apareix en diversos moments l'estela de música jamaicana que està en el pòsit d'aquesta banda que va néixer amb el reggae i que ha anat creixent en la música negra i que porta un flamant àlbum sota el braç: Train to your Love (Double Back).

A l'anterior disc, Now! , l'aposta pel soul era claríssima, i en aquest recent Train to your Love tots els temes són propis i s'ha comptat amb un enginyer de la mítica discogràfica Motown de Detroit, Bob Ohlsson. A més, ens trobem davant d'un disc totalment autogestionat, una nova tendència en la música catalana. L'àlbum es va gravar al febrer al Black Pepper Studio, que han muntat amb el seu tècnic de directe, Jaume Figueres, al costat dels seus estudis Ground, a Cornellà de Terri, sempre per terres gironines. El Black Pepper és un estudi amb una taula de 24 pistes i completament analògic, la millor manera de tenir so dels seixanta i setanta. A més, l'autogestió permet un control quasi absolut del producte musical, un element cardinal per als músics.

The Pepper Pots treu el seu segon disc només de 'soul' amb tot de temes propis

La banda gironina ha comptat amb un enginyer de so de l'estudi Motown

"En aquestes condicions no pots prémer el botó de 'Desfer', és una altra manera de fer", apunta Vergés. A més, Fluvià assegura que "el més guai de gravar en analògic és que cada secció ho fa tot a la vegada". D'aquesta manera, també "s'assembla més al directe" i així "tot és més fresc".

Sobre el disc en un angle obert, Grosset admet que "no hi ha un relat basat en les cançons". De fet, el pianista -que també domina el violoncel- assegura que "en el procés creatiu hi havia més temes, diguem-ne, tranquils, però ens vam decidir per aquestes cançons". Aquest Train to Your Love és un àlbum mogudet, molt alelgre, dels que fa venir ganes de ballar. I on millor que a la sala Apolo aquest proper divendres.

Ens trobem davant d'un àlbum de maduresa, però ells no ho volen dir. No ho fan per falsa modèstia, sinó perquè consideren que poden seguir creixent i que el soul segueix tenint recorregut com a gènere. Vergés apunta que "s'ha arribat a un punt en què no és només tenir una melodia, sinó que cal treballar-ho més". De fet, aquesta producció quasi artesanal ha portat set mesos de feina.

Per què fer soul? "Doncs, sona exòtic aquí", respon Grosset. I és que The Pepper Pots giren per Europa. D'aquí res els esperen en sengles festivals de Bèlgica i d'Itàlia. Vergés fa broma i diu que preferiria que tractessin la banda "com si fos anglesa". En qualsevol cas, als concerts hi ha bona resposta. A més, "s'agraeix molt també el públic que ho viu, que potser és una mica més entès" en el registre soul, indica el bateria.

Com s'arriba a Bob Ohlsson? "Estàvem buscant característiques tècniques de Motown per internet: com posaven els micros, què feien amb els amplificadors, i hi havia un fòrum on sempre ens contestava un home que ho sabia tot... i era ell!", explica flipat Vergés. El senyor Ohlsson està en actiu encara, després d'haver treballat, entre molts altres amb Marvin Gaye, Stevie Wonder, i ara té una empresa de màstering. I això ha fet amb The Pepper Pots, que és un grup exigent. Però Ohlsson estava una mica rovellat, o bé la banda gironina estava molt exigent, perquè fins a la tercera mescla no van assolir el so Motown que buscaven, fins llavors "tot sonava massa modern".