L'art de lligar

En magnífica edició i traducció de Jaume Juan, l'editorial Adesiara —que ara i adés ens ofereix un clàssic ja llatí ja de Grècia, en edició bilingüe, cosa que avui resulta una meritòria extravagància— presenta el llibre L'art d'enamorar, de Publi Ovidi Nasó (43 aC-17 o 18 dC), un dels tres llibres de l'autor dedicat al tema de l'amor, tots escrits entre l'any 20 i l'any 9, abans, doncs, que fos enviat a l'exili a la remota ciutat de Tomis, a la riba del Mar Negre, on va sentir-se "desert d'amics, de béns i de senyor" (en aquest cas Cèsar August, potser Germànic, al qual donava suport quan es trobava a Roma, i a causa de la qual cosa, potser, va ser obligat al relegament, segons que diu ell mateix, l'any 8 dC).

"Per a Ovidi i els romans, l'art d'estimar equivalia a una bona tècnica de lligar"

El primer que haurà de fer el lector en abordar aquesta Ars amatoria és oblidar-se de la manera com els homes i les dones ens enamorem als nostres dies, o fins fa cosa de vint anys: potser les antigues idealitats s'han diluït darrerament. El nostre concepte d'amor és encara conseqüència d'una teoria i una pràctica de l'amor que es va posar en circulació, a tot Europa, arran de la poesia dels trobadors, la dels stilnovisti italians, Dante i Petrarca: allò que aquests dos poetes van sentir per Beatriu i per Laura, respectivament, no és cosa que succeís a Roma. Els romans, com els grecs, consideraven les dones una mena d'accessori domèstic al servei de tres coses principals: la satisfacció del desig —de l'un i l'altra, certament, com puntualitza Ovidi en aquest llibre—, la procreació i l'administració quotidiana del casal.

Nosaltres som fills de l'amor-passió de Tristany i Isolda —mite no perquè sí restaurat a l'escena per Richard Wagner—, fills dels desassossecs amorosos d'Arnaut Daniel o de Lancelot, fills de l'ennobliment de la dama propis de Cavalcanti o Guinizelli. Tot això era estrany a les relacions entre home i dona a la Roma imperial; en aquell temps, parlar de l'amor equivalia a tractar un sol tema: esbrinar de quina manera un home podia seduir i emportar-se al llit una dona per casar, i fins i tot casada. Per això Juan ha traduït el títol del llibre, amb escaiença, com Art d'enamorar, i encara hauria estat més adequat posar-hi el títol, potser bast, però amb la mateixa intenció profana, d'"Art de lligar".

Aquests són els consells que ens dóna Ovidi, tots encara vàlids descomptant-hi les diferències que hi ha entre la invenció cristianoromàntica de l'amor i les pràctiques sexuals dels temps antics: quan vagis al circ (avui, al teatre o al cinema), has de fer que el teu cos s'arrimi tant com sigui possible al de la dona que t'agrada; no beguis massa vi si surts a lligar, perquè "amb l'abundor de vi l'ànsia fuig i s'esvaeix"; adreça't a la noia triada amb belles paraules, però sense caure en la retòrica: mira de ser eloqüent, però amb naturalitat; "cuita a requisar la copa que hagin tocat els seus llavis i beu pel mateix punt on hagi begut ella" —cosa que també llegireu en l'ars amandi d'Ibn Hazam de Còrdova, El collar de la coloma—; no et pensis que per ser guapo ho tens tot guanyat, perquè les dones filen més prim i de manera més metafòrica que els homes; parla bé el grec i el llatí —avui, això donaria magres resultats—; toca amb una mà la galta de l'amada mentre amb l'altra mà li toques el conillet; renta't bé les dents perquè l'alè no et pudi; vés amb dones expertes, que al llit són més bones que les verges; no et precipitis en el coit: mira d'arribar a l'orgasme al mateix moment que ella; si ets dona, camina amb elegància, ni amb passa massa curta ni a gambades, com ja ensenyava Safo; canta a la noia belles tonades, amb acompanyament de la lira si és possible —avui, una guitarra farà el fet—; també si ets dona, arriba tard a les festes, maquillada i ben pentinada, i despertaràs desig de continent; al llit, desfés-te la cabellera, com Madame Bovary, al moment just, sense vergonya. Vet aquí uns quants dels consells oferts per Nasó perquè lligar —que sempre ha estat una art— arribi a un final satisfactori.