Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
AGENDA

Posar-se a cercar l'entranya

EL PETIT DE CAL ERIL

Sala Bikini

Dissabte 2 d'abril, 21.30 hores

Joan Pons, cantant d'El Petit de Cal Eril, la banda de la Segarra, és un home franc. I poc políticament correcte. Tot xerrant etziba la primera sense posar-s'hi pas per poc: "En Pau Riba es pregunta per què la nostra generació no està emprenyada, i té raó, hauríem d'estar-ho". Però, com fer-ho? Doncs sembla que sent directe, segons Pons: "Parlant de coses importants de manera concreta". El Petit de Cal Eril després de l'energètic disc I les sargantanes al sol (Bankrobber, 2009), el nou àlbum Vol i dol (Banckrobber, 2010), ha sacsejat el panorama català per la profunditat del seu so i, sobretot, de les seves lletres. Admet que ara molts li pregunten si està trist o deprimit, però en canvi això l'anima perquè entén que arriba a la gent. "De tant en tant s'ha de treure l'entranya de la vida i parlar-ne", afegeix Pons mentre demana foc a uns dels veïns de la terrassa d'una coneguda cafeteria del centre de Barcelona.

El segon disc d'El Petit de Cal Eril tracta sobre la mort i l'amor amb gran sensibilitat

Aquest cantautor de Guissona, que assegura que no té formació musical reglada, creu que no calen massa derivades per crear cançons. "La música que agrada és la de fa temps, desenganyem-nos" i afegeix Pons: "Vull música autèntica, de debò, tot i que tampoc demano un missatge polític". Pons recorda que no treballa sol en aquesta formació orgànica formada per David Paco (baix), Lluís Rueda (sorolls) i Càndid Coll (bateria), que arrodoneixen la proposta de Pons.

Un dels factors que més impacta d'El Petit de Cal Eril és la sonoritat, molt característica. I és que graven a casa, "per practicitat", però també per ajudar a crear certs ambients. El tema Poca pena del darrer disc es va gravar en una cort de porcs de casa d'un company. "Aquesta cançó la vaig haver de repetir tres vegades perquè em venien els ratpenats i em posava a cridar", confessa rialler Pons.

Ràpidament es posa seriós, reivindica aquesta seva faceta, per admetre que res no és casual, que busca "una mica la mística". Sobre el darrer disc, insta el públic a pensar en les dues paraules del títol del disc que remeten a dos elements bàsics de la vida, com la vida i el fet de desitjar, i la mort. "No faig cançons amb intenció de sorprendre, tot i que la mort és el rerefons", sosté el vocalista d'El Petit de Cal Eril. També sosté que no és un disc senzill perquè "hi ha més preguntes que afirmacions i això potser pot incomodar a alguns".

Un altre element destacat d'aquest Vol i dol és el protagonisme que tenen els poemes de Pere Quart, concretament les Decapitacions, unes grans desconegudes per al gran públic. I també per a ell fins que la seva germana li va portar el llibre, i ara les vol musicar totes. En Joan Pons viu a la rectoria de Massoteres (Segarra) i diu, amb tot el sarcasme del món, que potser per això s'ha tornat com una espècie de monjo de la cançó.

Potser la categoria de folk és poca cosa per tractar d'etiquetar un treball tan radicalment personal. Cal afegir elements psicodèlics, molt admirats per Joan Pons, i també unes voluntats poètiques que sí que es troben amb l'esperit de la Nova Cançó, però no en té res més d'aquella generació. De fet, Pons es declara guitarrero, a més de crític amb els transports públics i de bon col.leccionista de vinils.

La banda s'ha beneficiat també de la col.laboració d'altres noms rellevants i potser no tan coneguts de l'escena catalana com Mau Boada (Les Aus), Roger Mas i Joan Colomo. Sentint amb deteniment aquest darrer disc sembla recomanable gaudir del grup de Guissona en un moment de diàfana inspiració.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 31 de marzo de 2011