On habita el gènere

SIMETRIES

Sara Ramo. Galeria Estrany

& De la Motta

Ptge. de Mercader, 18. Barcelona

Fins al 12 de febrer

UNTITLED. (LA NUIT N'EN FINIT PLUS)

Galeria Toni Tàpies. Consell de

Cent, 282. Fins al 30 de març

En una cultura dominada per la masculinitat —escriu el crític Aaron Betsky— la imatgeria del cos masculí és en qualsevol lloc, des de la construcció fàl.lica dels gratacels fins a la musculatura dels nostres edificis cívics. Els rols de l'home i el seu poder es fan reals a través de l'arquitectura". Un pensament que ens porta a analitzar la feina de Sara Ramo (1975) des d'una perspectiva ideològica. L'artista hispanobrasilera ens explica la impossibilitat que té la dona per ocupar determinats espais de la ciutat, el seu allunyament d'aquests i com aquests llocs s'han creat per i per a l'home. Com Virginia Woolf a A Room of One's Own (1929), Ramo parla de la importància de la independència espacial, de la possibilitat de tenir un espai propi per crear —per volar— encara que sigui habitat en solitud.

Sara Ramo explica la impossibilitat que té la dona per ocupar espais de la ciutat

On habita el gènere? Com que el gènere sempre és un fer (no naixem homes o dones, sinó que arribem a ser-ho, Beauvoir dixit), l'espai que l'interroga tindria a veure amb el trànsit, l'estrany, allò desconegut o indefinit. El treball de Ramo té tots aquests requisits. La seva mirada, horitzontal, contrasta amb la valorització vertical masculina. Per a ella, les dimensions d'autoritat absoluta han d'ocupar el lloc de la normalitat quotidiana per adoptar les formes incommensurables de les estrelles, els meteorits, els forats negres, la via làctia... Així, l'universal i el particular s'uneixen en els aspectes més entranyables, en la figura evocadora d'una taca al terra, un paper arrugat i abandonat en una cantonada, els perfils que deixen les humitats sobre una paret, sempre en llocs trencats, desolats, i que tot i així som capaços de mirar-los d'una altra manera, des del silenci, en les esquerdes, en la simplicitat d'un entorn que no està mai despullat perquè sempre hi ha algú que ha deixat una empremta.

Al vídeo titulat Trasllat veiem Ramo d'esquena a l'espectador desfent lentament una maleta amb els estris d'una casa: un penjador, un llum, un estenedor, un ventilador, llibres, gerros... La maleta queda sepultada per l'acumulació d'objectes i l'artista acabarà desapareixent a l'interior. En un altre àmbit, ha instal.lat Allau concret, una acumulació de caixes de cartró d'embalatge que interpel.la l'espectador sobre la relació possible entre cos i casa com a dipòsit de memòria, i la seva transitorietat. L'espai domèstic com a representació material del (des)ordre social, però també com a ficció. De pas dóna títol a una seqüència de fotografies de reminiscències postminimalistes: un habitacle apareix ple de terra o senzillament buit, com una casa que espera que la moblin.

El treball de Sara Ramo té un caràcter ambigu marcat —casa recer/casa presó—, però no hi ha dubte que és resistent (a les definicions, a la masculinitat). Sens dubte és una artista a la que s'ha de seguir, però també a la que caldria exigir més cura en el format i el dispositiu, el que els curadors anomenen l'"espai representacional" i que té a veure amb l'espectador i com aquest dramatitza l'obra. Cosa que li ha sortit brodat al portuguès Joâo Onofre al vídeo Untitled. (La nuit ne'n finit plus), a la galeria Toni Tàpies. Un luxe.

És la quarta exposició de l'artista a la galeria barcelonina; la seva peça central és un vídeo rodat en un bosc a prop de Sintra amb la performance interpretada per una adolescent que canta la coneguda peça de Petula Clark: les notes recorren la nit com a espai i temps per al desig i les ansietats, sota l'omnipresència de la mirada, però aquesta vegada —i a diferència de treballs anteriors— no en un pla fix. El vídeo és, senzillament, bell, i està fet en un espai que no necessita cap denominació específica. On també habita el gènere.