Malalts entremaliats

POLSERES VERMELLES

Sèrie emesa per TV3

Dilluns a la nit

L'espai hospitalari té un predicament televisiu molt superior actualment a la sala d'un jutjat. És un escenari ideal per fer entrar i sortir personatges. Ingressar un malalt és la millor manera d'ingressar una nova història, generalment resolta en un capítol, mentre els personatges habituals, de les seccions de medicina i infermeria, van fent la seva, els anem coneixent. És un món controlable narrativament on, encara que sembli impossible, la història pot acabar bé encara que el malalt es mori. Perquè el que fa aquesta pobra criatura és convocar altres històries, no només la seva.

Polseres vermelles és una nova sèrie hospitalària de TV3. Però en el primer capítol es nota la intenció de marcar algunes diferències, sense que això la faci millor o pitjor.

D'entrada, el narrador està en coma. És una maniobra per donar-li joc, per deixar-lo manifestar-se i no servir únicament d'attrezzo. Una inversemblança que té un bon historial al cinema. Les meves preferides, American Beauty i El crepúsculo de los Dioses. Sobretot aquesta, on el mort recorda la història des de la piscina on es remulla el seu cadàver. A polseres vermelles també sembla que es creguin que la piscina dóna una imatgeria idònia per aquests confosos territoris del més enllà, o gairebé. En una piscina, es troben els personatges, els seus fantasmes, que tenen un peu a l'altre barri, no els dos.

La gran diferència que vol instal.lar la sèrie és que els protagonistes no són l'equip mèdic habitual sinó els malalts, joves. No sembla que aquí tinguem les llargues sessions de diagnòstic de House, tan inspirades en Sherlock Holmes, ni sabrem si l'oncòleg té parella. Encara que aquests personatges són igualment interessants perquè necessiten una notable saviesa, no pas per administrar una aspirina sinó per fer vivible aquestes comunitats amb un paisatge humà tan complicat.

Als protagonistes de la sèrie, patir una malaltia de llarga durada (càncer, anorèxia...) els fa residents estables en aquest escenari i així l'espectador els podrà freqüentar, i ja se sap que sempre rius i plores més quan qui riu o plora és un conegut. El repartiment, per cert, és esplèndid. El primer capítol demostra que no es vol fugir del drama quotidià però sí del relat directament lacrimogen. Entre altres coses perquè, suposo, seria difícil convocar l'audiència cada setmana per angoixar-la. La navegació per la trista situació dels personatges i la seva insistència hi posen una voluntat massa visible, per no fer pena obliga a fer alguns capgirells en el registre del relat. En aquest capítol no hi va haver grans relliscades. Sergi Pàmies ha trobat un adjectiu a aquesta filigrana: neotendrerisme.

Albert Espinosa, responsable de la sèrie, i del guió del film Planta cuarta, sap de què parla. Al primer capítol, però, van semblar més intrigants els personatges adults, pares i mares, que els fills malalts. Ara per ara, els pares porten el drama i els nens, les entremaliadures.