Catalunya i Txèquia

Va ser una llàstima que l'arxiduc Carles d'Àustria es desentengués —en part, per culpa dels anglesos, i més encara quan va ser nomenat emperador del Sacre Imperi— de la guerra de successió espanyola del primer quart del segle XVIII, perquè, si hagués preparat una bona ofensiva militar i no hagués abandonat Barcelona a la seva sort, almenys Catalunya —que era el territori que més els importava a ell i als aliats a causa de la producció d'aiguardent en terres de Tarragona— hauria romàs austríaca... potser fins al final de la primera guerra mundial. La mala pata històrica que arrosseguem des de fa centúries va voler que tot el regne d'Espanya passés a mans dels borbons francesos, i així va quedar la cosa, fins ara, amb les excepcions, interregnes i repúbliques escadusseres que sabem.

"El llibre d'Ivan Klíma dóna una idea de com seria Catalunya si els austríacs haguessin guanyat la guerra"

Si almenys nosaltres haguéssim continuat austríacs —com ho van ser molts països de Centreuropa, tots amb una autonomia que fa enveja, i no la que tenim—, ara tindríem una altra concepció de la nostra situació en el si d'un Estat, i potser seríem tan independents com ho són Hongria, Eslovènia o Bòsnia. Hauríem vist passar per casa nostra —després d'haver-hi vist, antigament, grecs, ibers, cartaginesos, romans, jueus, moros i cristians—, forces i poblacions franceses, angleses, holandeses, espanyoles i de l'Imperi d'Àustria. Però el fet de quedar-nos sense país "propi" arran de la victòria dels francesos i el fet, igualment malastruc, que Lluís XIV no vagi aconseguir unir la corona espanyola amb la francesa, cosa que desitjava i que també ens hauria anat la mar de bé, ens ha fet lamentar-nos sempre contra un "enemic" que no podem considerar com un aiguabarreig de nacions, sinó com un Estat presidit per allò que anomenem, equivocadament, Castella, i de vegades solament "Madrit".

Tot això se'ns ha acudit arran de la lectura d'un llibre magnífic: Ivan Klíma, El espíritu de Praga, Barcelona, Acantilado, 2010. L'autor, que va néixer l'any 1931 i recorda, doncs, directament o indirectament, les dues guerres mundials, l'Imperi Austrohongarès, la República de Masaryk, l'ocupació soviètica —manu militari a partir de 1968—, la "revolució de vellut" de l'any 1989 i la dissolució de Txecoslovàquia l'any 1993, Klíma, dèiem, ha viscut durant tants anys en la provisionalitat política i territorial, que, abans de plànyer-se per les humiliacions imperialistes, aprecia totes les virtuts que posseeixen les terres que ja no se sap ben bé de qui són, ni de qui eren, ni de qui seran. En aquest punt afloren, llavors, uns altres valors que, essent com són menys seculars, tenen més a veure amb el que sempre va importar a un bon intel.lectual: viure en el saeculum amb dignitat i ajudar els seus conciutadans a un mateix fi.

Hi ha dos articles especialment lluminosos (tots ho són) en aquest llibre: "La traïció dels intel·lectuals", en què l'autor repassa les defeccions de la dita intelligentsia de l'òrbita soviètica en temps de Lenin i de Stalin, i "Les fonts d'inspiració de Franz Kafka". De la lectura encreuada de l'un i l'altre arribem a la conclusió que les causes polítiques sempre són més erràtiques —malgrat que siguin més eficaces— que les causes de l'intel·lecte (d'on es desprèn el corol·lari, avui més just que mai, que la classe política té l'intel·lecte prim). En el primer dels articles citats, Klíma acaba dient que "la traïció de la classe intel·lectual és el camí cap a la barbarització de tot". A l'altre, però, adduint l'exemple de Kafka, l'autor arriba a la conclusió que la millor aportació dels intel·lectuals a la vida pública acaba consistint —això no passava en temps de Ciceró, per cert— en un crit, com el d'Edvard Munch, que ressona en el buit més impalpable. Kafka podria haver vinculat perfectament la seva literatura a una situació que ja es trobava molt a la vora del naixement de Klíma; però la seva obra, malgrat que els exegetes l'han considerat, en part, com una premonició del feixisme, desprèn un aire d'impermeabilitat davant els avatars de la història, que admira avui com fa cent anys.