Una presència imposada
La reconstrucció de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc està gairebé acabada i ja tenim la certesa que alguna cosa no està bé, per molt que insisteixin que les columnes es van enderrocar durant "la dictadura del general Primo de Rivera", el 1928. El cas és que avui la perspectiva del Palau Nacional (1929), i tot el conjunt que suposa —escales, fonts i palaus laterals— des de la plaça Espanya, queden afectats per les columnes que òbviament haurien pogut cercar un altre lloc si no se les volia deixar on eren fins ara.
Si una cosa ha passat amb algunes perspectives notables a Barcelona és que s'han modificat abusivament prenent-ne allò més delicat: el seu extrem. Així, el final de Balmes és avui l'Hotel Vela i el final del passeig de Sant Joan és ara l'edifici de Gas Natural, que apareix darrere de l'Arc de Triomf. La pertorbació de la perspectiva que ens ocupa és pitjor, és una molèstia posada al bell mig i una presència imposada, per més que s'hagi corregit la posició en relació amb la font màgica. Les quatre columnes no han millorat res més que la satisfacció íntima dels que n'han promogut la reconstrucció.
De tots els possibles monuments al catalanisme aquest és el més banal
Les quatre columnes no han millorat res més que la satisfacció dels seus promotors
És inevitable pensar en aquesta restitució i relacionar-la amb l'altra arquitectura del passat que avui estrenem: la Sagrada Família. És interessant comparar totes dues obres, deixant de banda els comentaris que desautoritzen el temple. El fet és que l'element més potent del temple, les columnes precisament, hi són per alguna cosa: enlairen la coberta i per fer-ho és ramifiquen, de manera semblant a unes tiges d'api. En alguns llocs podem veure, també, que aquestes columnes ramificades es transformen en quatre i enlairen, en un gest extrem i molt expressiu, la coberta. En canvi, les quatre columnes de Montjuïc no aguanten res, no aixequen res i no serveixen per a res; de fet, de tots els possibles monuments al catalanisme, aquest és el més banal: un grafisme en pedra artificial.
El món en què vivim i les ciutats en les quals vivim demanen cada cop més revisar la capacitat d'adaptar-se als fets. Ja no és temps de combats heroics entre opinions. Un nou realisme, una nova consciència d'allò que és evident s'obre pas i afecta moltes esferes de la nostra vida. En arquitectura, resulta obvi. La novetat, les coses noves, fetes de nou i emparades amb els tòpics comentaris sobre l'expressió de l'actualitat, resulten sovint banals. La veritable expressió de l'actualitat és adaptar-nos, reparant, aprofitant, modificant o canviant-ne l'ús, però no enderrocant o reconstruint de nou sense un motiu clar, que és potser l'expressió més antiquada i més extemporània de totes. Més que la consciència de construir, el que falta és la consciència d'afegir i, per tant, la de tenir en compte tot el que ens precedeix, per això precisament són tan inútils els estils en arquitectura.
La reconstrucció d'aquestes columnes és un bon exemple de tot això i el partit que ho ha promogut, el d'un organisme encarcarat. La interpretació de la realitat és necessària per modificar-la, ja ho sabíem, però avui modificar-la comença a voler dir també modificar la nostra opinió.
Ara, i més encara amb els recents resultats electorals tan presents, la imposada presència de les quatre columnes només ens fan pensar en el partit que ho ha promogut, imposant al govern municipal la seva extravagància monumental. Així, el monument avui esdevé un monument a allò inútil en política i, si m'ho permeten, a la manca de perspectiva.
